¿Llum al final del túnel?

L'estiu passat Espanya estava abocada a un rescat imminent per finançar el nostre dèficit públic. Des d'aleshores, els inversors han passat de la depressió a l'eufòria, les borses pugen i la prima de risc baixa. Malgrat la crisi i els errors sistemàtics dels inversors abans, durant i després d'aquesta, es manté el mite que els mercats anticipen el cicle econòmic. Per tant, la pregunta és: ¿ens trobem en l'embrió d'una recuperació econòmica a finals del 2013 com anuncien les trompetes?

Lamentablement, la freda anàlisi de les dades i de les polítiques econòmiques que s'apliquen conviden a ser prudents. Fa uns dies vam conèixer l'EPA del quart trimestre. La xifra de desocupats va quedar al límit dels sis milions i la taxa d'atur va superar el 26%. Eliminant l'efecte estacional, la taxa va tancar el 2012 en el 26,7% i ha superat àmpliament els sis milions d'aturats.

La dada més negativa va ser la destrucció d'ocupació, que es va tornar a accelerar fins al 5% anualitzat. En el conjunt de l'any es van destruir 850.000 llocs de treball i vam entrar al 2013 en el moment de més intensitat de destrucció des de principis del 2009. Les dades d'afiliacions a la Seguretat Social del gener ens confirmen que el primer trimestre serà igual de negatiu.

L'altra dada que confirma l'enfonsament de l'economia al desembre van ser les vendes minoristes, que van descendir el 10,7% anual, la seva caiguda més important des del 2008. L'INE ha publicat l'estimació preliminar del PIB, que va registrar una caiguda pròxima al 3% anualitzat. Però el Banc d'Espanya va anticipar que la demanda interna va registrar una baixada en el quart trimestre pròxima al 8% anualitzada.

Per tant, l'economia està en caiguda lliure i de moment no és que no es vegi la recuperació, és que encara no es veu on es troba el sòl de la depressió. Els economistes només coneixem tres polítiques econòmiques per treure una economia de la recessió: fiscal, monetària i canviària. El dèficit públic a Espanya s'acabarà pròxim al 7% del PIB el 2012, excloent les ajudes al sistema bancari. Amb elles estarem pròxims al 10%. Però el dèficit real és encara superior.

Recordem que amb el pla de pagament a proveïdors les autonomies van estar traient factures de sota les alfombres fins a la primavera del 2012, però les despeses es van imputar en el dèficit del 2011. Després, des de l'estiu, s'han frenat les devolucions d'IVA, cosa que suposa transferir dèficit al 2013. Per tant, el dèficit real és superior al 7%.

Per estabilitzar el creixement del deute públic fan falta dues condicions: créixer i tenir un superàvit abans del pagament d'interessos del deute. Per arribar a un superàvit necessitem un ajust addicional superior als 40.000 milions. Un ajust d'aquesta magnitud amb una economia en depressió no serà possible en un sol any. Per tant, ens queden dos anys de debilitat de la demanda interna i destrucció d'ocupació, pública i privada.

L'única possibilitat de créixer és via exportacions. El problema és que els nostres socis europeus també han entrat en recessió i des de l'estiu passat les nostres exportacions han caigut. Especialment preocupants són les dades que provenen de França. Però també Alemanya, amb un enfonsament del 16% anual de vendes de cotxes al desembre i un 5% de vendes minoristes, dóna senyals molt preocupants.

L'altra possibilitat per créixer és la política monetària i el cicle de crèdit. El BCE condiciona la seva intervenció al fet que el país demani el rescat i segueix reticent a sobrereaccionar per reanimar el malalt com han fet als EUA. Els europeus anem a contracorrent, l'euro s'ha convertit en la moneda forta del sistema monetari i està un 10% sobrevalorat. Això és una pèssima notícia per a les nostres exportacions fora de l'eurozona.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Per tant, la llum al final del túnel és un altre tren que ve a atropellar-nos. No obstant, s'ha de lluitar per no caure en la desesperació. Els EUA ens han demostrat que aquestes crisis tenen solució. És necessari que Espanya tingui més temps per fer el seu ajust fiscal i que Alemanya aprovi plans d'estímul per créixer. És necessari que el BCE intervingui en els mercats, cosa que ajudarà a depreciar el tipus de canvi. I, a més, s'han de reestructurar com més aviat millor els deutes que no es poden pagar, començant per Grècia i seguint pels bancs irlandesos.

El problema és que totes les polítiques europees són depressives i els estímuls fiscals i monetaris ni hi són, ni se'ls espera. En aquesta situació, el més preocupant és que el Govern, en una situació d'extrema debilitat, s'agafi a la taula de salvació d'una recuperació virtual i hi sotmeti tota la seva estratègia de política econòmica. La situació és surrealista i recorda els germans Marx cremant les fustes dels vagons.