31 d’oct 2020

Anar al contingut

Els nous índexs de riquesa

El negoci de la felicitat

Joan Miquel Gomis

Els objectius de les estratègies del turisme han de passar pel benestar de visitants i autòctons

LSSRqenyorat Josep Chías va escriure l'any 2005 un llibre que en la seva edició castellana de Prentice Hall es titulava El negocio de la felicidad. L'autor exposava generosament al lector una bona part de la seva àmplia experiència en l'aplicació de plans estratègics de turisme en diferents països. Efectivament, el negoci de la felicitat que ens proposava Chías era el turisme, una activitat «que es consumeix amb un somriure» i que converteix l'escenari en què es produeix «en un espai lúdic en el qual somiejar és fonamental» i en el qual el coneixement, la comprensió i la vivència de recursos naturals i culturals diferents dels propis proporcionen al visitant una sensació de benestar que no té per què ser proporcional al seu nivell adquisitiu.

LLUNY DE TENIR una visió simplista i idealista del turisme, Chías situava la base del seu treball en la interacció entre turista i territori en el qual aquell exercita la seva experiència viatgera. L'impacte del turisme, el sector econòmic més important del món, segons defensava l'autor, pot tenir efectes molt positius o molt negatius per a les persones, els recursos naturals o el patrimoni artístic d'un territori, en funció de l'aplicació, o no, d'una metodologia apropiada, d'una planificació per al desenvolupament sostenible d'aquesta activitat. Per això fixava els objectius de les seves estratègies en el benestar (la felicitat) no només dels turistes, sinó també de les comunitats receptores d'aquests visitants.

Ja en la introducció mateix del llibre, Chías feia una contundent declaració de principis. Una reflexió que sorgeix davant l'evidència del desenvolupament en molts països (inclòs el nostre) de projectes teòricament turístics que sovint obeeixen a interessos purament especulatius presentats amb l'aval de presumptes estudis de mercat per justificar barbaritats urbanístiques, que menyspreen el valor de recursos naturals i culturals i no tenen en consideració els interessos col·lectius dels residents.

Chías defensava que, fins i tot reconeixent que l'orientació al client és fonamental per aconseguir l'èxit d'un projecte, el desenvolupament turístic no es pot basar només en estudis de mercat que garanteixin un èxit només a curt termini. Els territoris, amb el seu patrimoni social, natural, cultural, són -afirmava- massa importants per deixar-los únicament en mans d'aquells que defensen els seus interessos personals per sobre dels interessos col·lectius. Arguments contundents que set anys després de ser exposats continuen sent vigents i superen l'àmbit del turisme, i que són perfectament aplicables al conjunt de l'economia.

No és casualitat que aquest autor publiqués ja l'any 1991 un llibre de títol també tan afortunat com premonitori: El mercado son personas. I no ho és tampoc que anys després, gairebé com un crit de presagi desesperat davant la greu bombolla (econòmica i també d'irresponsabilitat) que s'acostava, insistís amb una altra publicació derivada i també significativa: El mercado todavía son personas. En temps com els actuals en què des de diversos cercles acadèmics, socials i polítics es comencen a assumir els riscos del disseny de metodologies quantitatives que permetin identificar indicadors per al mesurament del grau de felicitat de les persones, el treball de Chías suposava una clara reivindicació de la rellevància del sector turístic en aquest àmbit. La recentment batejada (per autors com Jeffrey Sachs) economia de la felicitat trobarà en el turisme un ampli camp d'anàlisi que se situa més enllà de la recerca de respostes convencionals davant de dilemes clàssics plantejats en un escenari de necessitats creixents i recursos limitats.

ESTEM MOLT lluny d'una definició útil de la FNB (Felicitat Nacional Bruta). Però en un escenari de greu crisi a la qual ens ha abocat una visió infantilment curtterminista de la realitat s'exigeixen enfocaments renovats per afrontar noves realitats com la de la globalització econòmica -amb el sorgiment de poderosos països emergents que estan canviant les agendes geoestratègiques-; o l'aplicació eficient de les tecnologies en la indústria, que redueixen al mínim la necessitat de mà d'obra i reformulen la relació temps lliure-feina.

El mesurament del PIB continua sent, òbviament, un indicador important. Però no pot ser l'únic perquè el seu creixement no garanteix (com així es demostra en molts països) un repartiment just de la riquesa, procés que requereix pràctiques democràtiques en majúscules, és a dir, basades en principis de transparència i igualtat d'oportunitats, especialment en drets bàsics com l'educació, la sanitat o la justícia. Enfocaments nous per reivindicar principis clàssics. Una altra vegada.