Catalunya, nou Estat i unió fiscal europea

Hi ha un argument que, sens dubte, serà utilitzat contra la majoria del poble de Catalunya, que el pròxim 25-N sembla que votarà de manera clarament majoritària pel dret a decidir dels catalans i per l'Estat propi dintre de la Unió Europea."¿Com és que ara voleu plens poders fiscals i tributaris si a nivell europeu avançarem cap a una verdadera unió fiscal?".

En aquest sentit, hem cal tirar molta aigua al vi al suposateuropeisme cosmopolitade Madrid, que seria superior al suposat localisme decimonònic dels catalans: el PP va vendre el juny passat, per exemple, després de la cimera de la UE, que havia aconseguit una gran victòria al forçar que la UE avancés cap a la unió bancària europea... i ara sabem queAngela Merkel l'ha ajornat fins després de les pròximeseleccions alemanyes del setembre del 2014.

Legitimitat democràtica

Pel que fa a la futura i possible unió fiscal europea, que Alemanya vol associar al mateix temps a la unió política (és a dir, a donar i a reforçar la legitimitat democràtica d'una UE amb nous poders ampliats), val a dir queel model federal dels Estats Units serà el gran referent per avançar cap a una possible unió fiscal europea, un model que conserva a nivell de cada un dels 50 estats una molt àmplia sobirania fiscal.

El model nord-americà, no obstant, em sembla que no serà com alguns jacobins europeus de París i Madrid diuen que hauria de ser (¿sabíeu que l'Ajuntament de París té tants funcionaris com tota la Comissió Europea?). En aquest article miro d'explicar per què el model d'unió fiscal nord-americà, en cas que s'anés aplicant a la UE, afavoriria els interessos d'una Catalunya com a nou estat de la UE.

1. Un nou Estat català dins de la UE seria plenament compatible amb una possible unió fiscal europea.El model dels EUA d'unió fiscal seria el que la UE seguiria en cas que a Europa s'avancés en aquesta línia. Així, als EUA, els 50 estats conserven la recaptació i gestió dels dos grans impostos (el de societats i l'IVA, encara que allà no funciona ben bé com aquí ni es diu així), mentre que l'IRPF és l'impost compartit a nivell federal. Els 50 estats són independents per apujar i abaixar tipus impositius i per suprimir o crear noves taxes, i tenen, per tant, una gran capacitat per aplicar polítiques fiscals diferenciades per afrontar la política monetària única que s'aplica a nivell de tot el país des de la Reserva Federal.

Manufacturers enfront dels turístics

En aquest sentit, als EUA hi ha molta literatura econòmica sobre l'impacte territorial i sectorial de la política monetària, que explica els grans impactes asimètrics de la política monetària única i que justifica que es mantingui una àmplia sobirania fiscal dels 50 estats: no és el mateix un increment del tipus d'interès a Chicago (capital manufacturera) que a Miami (capital turística), ja que un hotel té una vida útil de 50 anys i una màquina, en canvi, només de 5 o 10 anys, els períodes d'amortització no són iguals i, per tant, un augment del tipus d'interès perjudica molt més la indústria que el turisme (i viceversa si el tipus d'interès baixa).

2. Les competències federals estan molt ben delimitades: defensa, control de fronteres, alguns serveis bàsics i ajudes extraordinàries per a desastres naturals. Les grans infraestructures, en canvi, les proveeix el sector privat d'acord amb criteris d'anàlisi cost-benefici i de retorn de la inversió. La UE vol començar a imitar aquest model amb els 'project-bonds' per finançar els corredors ferroviaris prioritaris (col·laboració publicoprivada) i, per cert, anar eliminant així els fons de cohesió.

Fallides d'estats o bancs

3. El Tresor federal als EUA només compra deute federal, no deute dels 50 estats: així, un possible Tresor europeu només podria comprar eurobons, no deute espanyol o grec com està fent fins ara (un deute, per cert, amb un alt risc de ser objecte d'un 'haircut' o liquidació i, per tant, de generar pèrdues al BCE i als 'tax-payer' europeus). I si l'estat de Califòrnia fa fallida o un banc fa fallida el govern federal dels EUA no l'ajuda, per la qual cosa els estats han d'assumir la seva responsabilitat quan fan fallida i alguns bancs tanquen.

Així doncs, ha de ser fàcil desarticular arguments centralistes espanyols, que diuen que "no té sentit plantejar ara el concert econòmic de Catalunya quan la UE avança cap a la unió fiscal" (per exemple, Paco Marhuenda, a RAC-1). Als EUA, en canvi, el que està molt harmonitzat és el funcionament dels mercats de factors productius, especialment la lliure mobilitat dels factors treball i capital.

Tot projecte de més unió europea serà inviable mentre convisquin el més eficient i el més ineficient mercat laboral del món avançat (el danès i l'espanyol, respectivament) o mentre en alguns països el sector públic pagui les factures a dos o tres anys i altres països les paguin a 30 dies i així successivament. Això torna a posar l'èmfasi en la mateixa responsabilitat de cada país pel que fa als àmbits en qupe aquests són i seguiran sent sobirans: política fiscal, laboral, etc.

Catalunya com Delaware

4. Delaware és reconegut als EUA com el primer estat en la constitució de societats i com el que disposa de la millor legislació societària per atendre les necessitats específiques de les empreses. Quan es parla de competència fiscal als EUA, no obstant, cal  advertir que la raó per la qual les empreses es traslladen a Delaware no és només fiscal (allà hi ha domiciliades gairebéel 50% de les empreses del Dow Jones). Segons la nostra mentalitat europea, tendim a creure queIrlanda ha fet el progrés espectacular dels últims anys gràcies només al fet que grava amb un tipus del 12,5% el benefici empresarial, davant el 38,3% d'Alemanya, del 37, 3% de França, del 35,4% de França i del 35% d'Espanya.

Lesempreses a Delaware suporten unes taxes de constitució i de registre superiors a les fixades en altres estats. I curiosament els impostos sobre el benefici empresarial a Delaware són dels més elevats dels EUA, els ingressos dels quals per cert són repartits entre les administracions estatal i local. A Delaware aquest tipus impositiu és del 9%, contra el 4,8% d'Illinois (un dels principals estats industrials, situat a la regió dels Grans Llacs) o del 5% deFlorida (un dels primers estats turístics del país).

Delaware és un estatdemòcrata mentre queFlorida ésrepublicà, cosa que als EUA explica una part d'aquesta propensió a fixar tipus impositius més alts o més baixos. No obstant, quan es pregunta als empresaris sobre les causes que determinen la seva localització empresarial, els impostos són tinguts en compte, però no són l'argument definitiu.

Un dels principals avantatges del dret societari nord-americà descentralitzat resideix en el fet que la competència entre Estats crea un incentiu fonamental: la immediata adaptació de les legislacions estatals a les canviants condicions del mercat ja les noves necessitats de les empreses. En aquest sentit, la por d'una carrera de mínims ('race to the bottom', a veure qui acaba rebaixant més el tipus impositiu), que s'acostuma a argumentar com un perill en un sistema de competència entre legislacions, demostra que presenta també aspectes positius. El replantejament de les normes existents força l'eliminació de les regulacions supèrflues que han deixat de tenir sentit o que protegeixen interessos creats.

Regulació descentralitzada

Per una altra part, lapluralitat de legislacionsfacilita l'adaptació a les condicions locals. En el context societari, les diferentscultures de negoci localsexigeixen normes que encaixin amb la cultura local, i els reguladors de cada estat estan més ben informats que un regulador centralitzat. Així, lacoexistència de legislacions estatals als EUA,davant el model d'una sola legislació centralitzada, fa referència a un dels principis fonamentals del sistema federal, com és el de l'experimentació.

Enfront d'unaconcepció centralista, que creu en una llei perfecta predeterminada pels experts de la capital, els principis federals es basen en el fet que les innovacions són fruit de les experiències parcials. Així, un conjunt delegislacions estatals enfront de la nacional o federal permet l'assaig de noves fórmules de dret en funció de les noves necessitats de les empreses, de manera que es localitza i redueix a un sol estat --i no tot el país-- l'impacte de possibles errors en l'elaboració d'una norma.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La competència fiscal entre els estats nord-americans no es limita només a la legislació d'un estat en un impost, sinó que abasta el conjunt d'institucions i serveis públics que configuren el seu mateix sistema legal. En aquest sentit, pel que fa a la capacitat normativa i al poder regulador dels estats,el federalisme nord-americà és molt més generós i asimètric que l'alemany.

www.tremosa.cat @ramontremosa