Cabrejats, però eufòrics

Catalunya és un país extraordinari, de gent meravellosa, polítics excepcionals i empresaris prodigiosos. Aviat serà un nou Estat per aclamació de la comunitat internacional i de seguida una de les potències del Mediterrani. Això és així i ningú pot dubtar-ho, tret que sigui un malvat súbdit de l'Estat espanyol, que és l'origen i ­l'explicació dels mals que ens afecten. Aquesta fabulosa expectativa és la mare de l'eufòria, i aquesta creix proporcionalment a l'augment del cabreig per no poder disfrutar encara d'aquesta felicitat. Aquesta misteriosa relació de la causa i el seu efecte deu ser cosa pròpia dels pobles que celebren les derrotes; en tot cas, es materialitzarà en la demostració més gran del catalanisme que hagin vist els segles.

L'èxit de l'acte ve assegurat per la seva gènesi. La manifestació va ser convocada pel sobiranisme més optimista, promocionada pel nacionalisme més calculador i agegantada pel Govern central més superbiós i insensible de la democràcia. A més a més, serà una victòria ecumènica, reforçarà totes les opcions polítiques, fins i tot la dels unionistes populars. Bé, potser amb l'excepció dels socialistes, que no estaran ni presents ni absents. Ja ho veuran, serà in­terpretada com una esperança ­certa i imminent d'independència, però també com el més rotund suport ciutadà al pacte fiscal amb Espanya i com una amenaça a la solidaritat entre espanyols en temps de crisi. Que això succeeixi no serà per un error de càlcul ni pel criticable oportunisme dels uns o dels altres, sinó per la voluntat de tots que la cosa sigui exactament així: indesxifrable, manejable i admirablement confusa. La dialèctica de la contradicció en estat pur. Una jornada inoblidable per a la catalanitat.