El torn
Catalunya serà independent o no serà
Ja sé que els nous estats no són el que eren. Que el concepte d'independència en un món interdependent és relatiu. Que en una Europa federal (que no arriba mai) el paper dels estats seria molt menor. I que, al capdavall, Catalunya no és el centre del món por molt que ens entestem a creure-ho. Però l'obligada petició de rescat del Govern de la Generalitat és la quadratura d'un cercle que demostra que la supervivència d'aquesta petita part del món (perquè es tracta de mantenir el nostre Estat del benestar) depèn de la llibertat que exercim els que vivim aquí.
¡Quina paradoxa, i quina humiliació, haver de demanar i acceptar uns diners que has prestat tu prèviament! ¡Quina paradoxa, i quina humiliació, haver de demanar perdó i a sobre perdre la teva autonomia! I, per cert, ¡quina falta de visió d'Estat la d'aquells salvapàtries que es van a carregar encara més la unitat d'Espanya per no entendre l'essència de la reivindicació del pacte fiscal! Perquè, estratègies al marge, el que hauria d'haver estat un punt d'arribada ja sembla un punt de partida. ¿És inevitable?
Al marge de les disputes de puresa prèvies a la celebració de l'Onze de Setembre, el que és significatiu és que al llarg de les últimes setmanes des de mitjans espanyols progressistes ja es parla, precisament, de la inevitabilitat de la independència de Catalunya. «Si CiU encerta les seves tàctiques Catalunya serà independent», deiaJosé María ÁlvarezaEl País.Així mateix,Luis Solana(membre d'una de les famílies espanyoles més influents) postil·lava en el seu bloc que CiU «té una gran ocasió per fer realitat els seus somnis». I això per als que som independentistes hauria de ser un motiu d'alegria. Una alegria, per cert, inversament proporcional a la decepció que tenim molts progressistes que un dia vam confiar que es podrien teixir complicitats més enllà de l'Ebre.
