Groc descolorit

Aquests dies, al Twitter, ha corregut un dels acudits més divertits de l'estiu, signat per un talOliver Pérez. Diu: «Això de l'Armstrongestava cantat. No es pot trepitjar la Lluna, tocar bé la trompeta i guanyar set Tours sense que ningú sospiti». L'exageració provocada per la coincidència i l'homografia del cognom recalca la grandiositat del ciclista, però és que n'hi hauria prou de tenir al sac set voltes de França per pensar que ens trobem, sense llunes ni trompetes, davant d'un cas d'èxit extraordinari. O ens trobàvem, és clar.LanceArmstrongno solament va ser l'esportista model, el millor de la seva època, sinó el símbol del coratge, l'emblema de l'esperit humà. Guanyar una competició tan difícil com el Tour té un mèrit indiscutible, però fer-ho després d'haver patit un càncer és un episodi que s'acosta més a la mitologia que a la crònica del pedal. Aquelles polseres grogues (ara descolorides) van ser una moda solidària i transversal a primers del segle XXI. Eren -tot i la popularitat i, doncs, l'excés- un cert signe de distinció. Ara, ningú no en deu portar cap a sobre. Deuen jeure en algun calaix abandonat. Com el mite del nord-americà, amb aquell posat altiu i també malenconiós. Potser va ser un farsant. Ara, per damunt de tot, se'ns presenta com un heroi cansat i trist. Abatut pels déus just quan descansava de la batalla, ara toca la trompeta i mira la Lluna.