Els altres marroquins

El Marroc és un país divers, heterogeni, identitàriament complex, amb diversos idiomes que coexisteixen i, fins i tot, a nivell religiós més heterodox del que es pretén oficialment. No obstant, el que és innegable és que hi ha un Marroc oficial que tracta d'imposar una sola manera de ser marroquí i que és la nacionalista conservadora.

La revistaTelQuelha donat veu des de la seva aparició, el 2001, a aquell sector de la població que vol un país laic on es respectin els drets humans, on imperi la igualtat de drets entre l'home i la dona, on es respecti la condició sexual de tothom i on es pugui, en definitiva, opinar lliurement sobre tots els temes. Està sent una molt bona plataforma per posar molts debats sobre la taula. Hi he llegit uns reportatges excel·lents sobre el que pensen els marroquins sobre la sexualitat, la sobrevaloració de la virginitat, els rols que ha de tenir la religió en el país, etcètera. El darrer que m'ha cridat especialment l'atenció recollia el testimoni de 13 persones que a cara descoberta deien la seva sobre temes que encara són espinosos al Marroc. «No m'amago per beure». «Reivindico la meva llibertat sexual». «No amago la meva homosexualitat». «No faig el Ramadà». «Sóc ateu». «No vull amagar el meu cos». «Estic en contra del vel». «Tinc el dret d'avortar si així ho vull». «He tingut un fill sense estar casada». «No estic en contra de l'Estat d'Israel». Aquests són alguns dels titulars que es destaquen de tot el que comenten aquestes 13 persones.

Aquest Marroc que anhela més llibertat, que qüestiona les ortodòxies, que lluita pels seus drets i que s'obre al món és el que a mi em fa vibrar. Aquest és un Marroc tan real com els altres. El conservador, l'extremadament conservador, el pobre i modest... L'oficialitat tapa la complexitat, la vol anul·lar. Però, evidentment, no ho aconsegueix. El que sí que fa és generar patiment en totes aquelles persones que, com els testimonis que cita el reportatge, anhelen viure sense haver d'amagar-se. Aquelles persones que volen viure sense hipocresies i falses aparences.

La ciutadania marroquina és heterogènia. I aquesta varietat és més gran encara quan parlem dels marroquins que viuen a Catalunya i, en general, a Europa, així com dels seus fills. Entre altres coses, perquè ja no són només marroquins, especialment els fills. Però el risc que hi hagi una oficialitat (que acostuma a ser sempre religiosa) que intenti anul·lar tota aquesta complexitat i vulgui atorgar elcarnet de bon marroquí, el risc de tancament comunitari i de reducció de tota aquesta riquesa de pertinences i ideals és evident i, de fet, ja és una realitat que està generant alguns problemes individuals (inclosos els psicològics) i socials (tancament en la pròpia comunitat, per exemple).

Sempre que puc, m'agrada fer referència a aquest Marroc dinàmic i lluitador perquè sé que pot ser molt útil per a alguns joves d'aquí i originaris d'allà, del Marroc o, en general, dels països magribins. Tenir idees i ideals propis no pot ser considerat una traïció a la pròpia cultura. Al contrari, és l'estancament en unes tradicions que ja no es corresponen amb els nostres temps, l'ocultació de les veus discrepants i el tancament en una comunitat empobrida el que fa la vida més problemàtica.

Ara que tot just fa uns dies que hem deixat enrere el mes del Ramadà no està de més recordar el que diu un dels testimonis del reportatge aparegut a la revistaTelQuel.Ibtissam Betty Lachgar, una dona de 36 anys, a part de declarar que no practica el dejuni, denuncia l'article 222 del Codi Penal marroquí perquè encara en l'actualitat condemna a entre un i sis mesos de presó tota persona coneguda per la seva pertinença a l'islam que incompleixi ostentosament el dejuni en públic. Aquí, per descomptat, no hi ha cap llei que condemni un musulmà per no realitzar el dejuni, però sí que es donen casos de pressions de grup i de rebuig d'aquells marroquins que lliurement decideixen no observar el Ramadà o que, simplement, no se senten concernits per la religió. Aquest és un símptoma preocupant d'un tancament comunitari que pretén amputar la realitat i convertir la identitat de la gent en un estereotip.

Notícies relacionades

Massa pressa per a Sánchez i Feijóo

La valentia de Nico

Mai NO està de més recordar que no existeix lacomunitat marroquina com un ens homogeni. El que sí que existeixen són els marroquins, els catalanomarroquins, els marroquinocatalans (i tantes varietats com persones hi ha; m'agrada recordar el que el professorManuel Cruzdiu sobre la identitat de les persones: estem formats de diferents peces i tenim certa llibertat per disposar-les en l'ordre que més ens agradi).

I mai no està de més tampoc recordar que som molts els que no volem viure aquí les incomoditats que suposa haver d'amagar-se per existir. Som molts els que no volem una oficialitat que dictamini qui és i qui no és bon marroquí. Ni aquí, ni allà. Psicòleg i escriptor.