Triar abans o després

El fotoperiodistaDavid Castro publica en aquest diari un article que comença així: «Les noves aplicacions fotogràfiques als nostres smartphones han fet que la fotografia es democratitzi, que qualsevol pugui captar una imatge i llançar-la al món». Diu que si hi hagués estadístiques de les fotografies que es poden arribar a disparar en un sol dia a Barcelona ens quedaríem sorpresos. És perfectament comprovable que milers de turistes armats de telèfons es dediquen durant hores, un dia sí i l'altre també, a fer fotos record de la Sagrada Família. Aquests milers de fotos deuen ser molt semblants, perquè la immensa majoria dels qui disparen la foto ho fan per tenir un testimoni d'allò que apareix davant d'ells. I gràcies a les facilitats que proporcionen les màquines actuals, poden repetir la foto una vegada i una altra. Quan tornin a casa ja triaran quina és la que els agrada més. Penso en aquells reportatges que vaig fer per a la revistaDestino, quan jo era jove. Jo prenia les notes necessàries en un bloc i de tant en tant feia una foto que hauria d'il·lustrat el text. No podien ser gaires, les fotografies, perquè la capacitat dels rodets era limitada. Havia de pensar-m'hi una mica abans de disparar. Ara penso -ho penso des de fa temps- que la majoria de bons resultats depèn d'un condicionament: les possibilitats limitades. I per tant, si només podia fer 10 fotografies del meu pas per Tailàndia perquè després n'hauria de fer més quan fos a l'India, i al Nepal i al Japó. Abans de disparar, doncs, m'hi havia de pensar molt. D'aquell món increïble de la riba del Ganges, de tanta gent que s'hi banyava, dels munts de llenya que cremaven en la incineració pública d'un difunt, de tot allò n'havia de triar unes quantes, poques, imatges. Potser aquest verb, triar, és el decisiu per entendre com ha canviat el món de la fotografia. La tria mental de la possible foto bona obligava a reflexionar, a dubtar, a decidir que la foto que m'emportaria seria aquella. ¿Seria immodest dir que algunes d'aquelles fotospensadesvan ser publicades i fins i tot van obtenir un premi modest? Encara avui, quan veig un personatge en un banc de l'Eixample, o un joc de llums i perfils en un cel mig ennuvolat de la costa, penso que m'agradaria ferla foto; no una dotzena de fotos per triar, després, la que hagi quedat millor. M'excuso: no sóc perfeccionista. Ni en la fotografia ni en la vida. Em sedueix allò que és fruit d'un instant.