Després de la cimera del Consell Europeu
Europa segrestada
La política de Merkel paralitza el projecte de la Unió i amenaça també els interessos alemanys
Europa segrestada_MEDIA_2 /
La cimera de la setmana passada va generar una reacció d'eufòria en els mercats divendres, però com els caves dolents ja ha perdut la força. Els dos anys en què el directoriMerkozyva mantenir segrestada Europa als ciutadans i prenia decisions com una piconadora sense resistència han quedat enrere. La victòria d'Hollandeamb un compromís amb els seus votants de canviar la política europea i reorientar-la al creixement ha deixat arraconada Alemanya. Només Finlàndia i Holanda, on governa la ultradreta, recolzen Alemanya, cosa que deixaAngela Merkelen una posició de debilitat.
Aquest canvi estratègic al tauler europeu ha permès aMonti i aRajoymoure fitxa i unir interessos com a països deutors perjudicats pel mal funcionament de la unió monetària i dels mercats de finançament europeus, cosa que també és un notable avanç. Però ja només queda tot per fer.
Amb l'amenaça deMonti de prémer el botó nuclear i presentar la dimissió i el suport deRajoyi després d'Hollande, l'únic que han aconseguit és queMerkelcedeixi donar un mandat a la Comissió perquè presenti un pla sobre una unió bancària europea i s'intueix, encara que no s'explicita en el comunicat, que amb la cessió de sobirania de la supervisió nacional al BCE.
L'actitud d'Alemanya es podria interpretar en clau nacionalista, però no seria suficient. A més a més, hi ha un problema ideològic i una obsessió pel pressupost públic equilibrat queMerkelcomparteix ambErnest Hoover, el president nord-americà durant la Gran Depressió.
Des de la resta de països es pressiona Alemanya per mutualitzar el deute, crear els eurobons i avançar en la unió bancària, però es confon el desig amb la realitat. Els diners arriben a Alemanya per buscar protecció, però paradoxalment les regions germàniques tenen seriosos problemes de finançament. Bona part dels bancs regionals, els seus principals prestadors, han fet fallida i no tenen capacitat de finançar el seu dèficit i els venciments de deute.
Després de dos anys de crisi,Merkelha accedit a emetre el boAlemanya, l'equivalent al projecteHispabò, però sorprenentment no portarà l'aval del tresor públic. La cancellera desconfia que les regions, ara en mans dels seus enemics polítics de la SPD, utilitzin el finançament per expandir la despesa i allunyar-se del virtuós camí redemptor de l'austeritat. La pregunta que sorgeix és, siMerkelno avala ni les seves pròpies regions, ¿avalarà el sanejament dels bancs espanyols o de les nostres comunitats autònomes, amb problemes més greus de finançament que les germàniques, com Catalunya, València o Castella-la Manxa? Podem afirmar sense risc a equivocar-nos que és un escenari molt poc probable.
El que no explica la senyoraMerkelés que Alemanya té un embaràs no desitjat i que, encara que intenti ocultar-ho als seus votants, aviat tothom ho acabarà sabent. Alemanya té un excés d'estalvi i ha estat prestador net amb l'exterior, especialment amb els seus socis europeus. Fins al 2008 eren els mercats financers privats. Però des del 2008, i especialment el 2012, els mercats han deixat de funcionar i el BCE ha passat de ser el prestador d'última instància a l'únic.
El Bundesbank té una posició creditora amb el BCE pròxima al 30% del PIB, que creixerà fins a aproximar-se al 50% a finals d'any. Si l'euro acaba desintegrant-se, Alemanya executarà les garanties d'aquests préstecs, però li arribaran bons redenominats a moneda local que s'hauran depreciat més del 50% amb l'hipotètic marc alemany. Per tant, recuperaran els préstecs, però al canviar pel nou tipus de canvi els contribuents hauran perdut el 20% del PIB germànic.
Amb el nou tipus de canvi, una bona part de la indústria alemanya deixaria de ser competitiva i moltes empreses es veurien obligades a haver de deslocalitzar la producció, i això provocaria l'acomiadament de milions de treballadors. Les pèrdues en termes de desocupació i pobresa als països deutors també serien quantioses. Per aquest motiu tots tenim incentius per intentar trobar una solució cooperativa. Però la solució ha de ser repartint errors i costos, i acabant amb l'autoritat moral del nord sobre el sud.
Sabem pels EUA quines mesures s'han de prendre i sabem que han aconseguit crear ocupació i reactivar el crèdit i la demanda de vivendes. Encara tenim marge per evitar aquest escenari tan negatiu, però hem d'actuar de pressa, ja que a Europa fa dos anys que arrosseguem els peus en la crisi de l'euro. En la mitologia, Zeus, representat per un toro, va segrestar la nimfa Europa i ara és Alemanya, repre-sentada per la seva cancellera, la que està segrestant el projecte europeu que hem trigat 50 anys a construir.
Notícies relacionadesL'any 2000, gràcies a la reacció del BCE i a l'endeutament de la resta de socis, els alemanys van poder sortir de la depressió, és cert, amb sacrifici. Ara, Alemanya ha de tornar a ser la locomotora o aquesta història no tindrà final feliç.
Economista en cap d'Intermoney i professor d'Economia de la Universitat d'Alcalá
