Tortugues

Els francesos, tan profunds, parlen de lapetite mortper descriure just els instants posteriors a l'orgasme, el moment de desafecció de l'esperit que abandona el cos un cop s'ha acabat l'intens deixar-se anar experimentat poc abans. Bé, vostès ja m'entenen. També ho explicava aproximadament així santJoan de la Creu, quan escrivia allò de«Cesó todo y dejeme, / dejando mi cuidado / entre las azucenas olvidado». IOvidiva afegir, segles enrere, que tots els animals estan tristos després del coit.

És a dir, tenim molta literatura a l'entorn del que passa al final. Potser és per això que ens embadalim en el que succeeix mentrestant. Ens ho ensenyen nou parelles de tortugues aquàtiques. Fa 47 milions d'anys que, mortes per uns gasos tòxics, conserven la postura tradicional del coit entre tortugues, tal com explica un article delBiology Letters, i ara en podem observar la seva ossamenta conservada contra el temps i l'oblit. És un orgasme fossilitzat, les restes d'un encaix que perviu. S'acosta més a una classe de ciències naturals, per descomptat, que no pas a una sessió de pornografia. El seu llegat és més sentimental que gimnàstic. I també deu ser per això que ens embruixa. Aquestes tortugues prehistòriques ens parlen de la dolcesa enmig del naufragi. Ens parlen de la possibilitat de retenir l'amor quan tot s'enfonsa. De tot allò que roman mentre s'esmicola el present.