Una reforma imprescindible

El ministre d'Educació,José Ignacio Wert,ha anunciat una profunda reforma universitària que, acadèmicament, situï Espanya al món. Aquesta és una excel·lent notícia, d'entrada, perquè es basa en el reconeixement que tenim un problema seriós i que són necessaris canvis polítics radicals en educació superior. La reforma es necessita urgentment per raons econòmiques i culturals i és essencial per a la recuperació del treball i del creixement econòmic a llarg termini. El ministre ha assenyalat que un dels problemes principals és l'abandonament dels estudis, especialment durant el primer any de carrera, que arriba al doble de la mitjana europea. Només aquesta dada, per si sola, ja condemna les universitats, l'organització i la qualitat de l'ensenyament durant el primer any. Suposa també una gran pèrdua de recursos, que el ministre xifra en 3.000 milions d'euros. Només un terç dels estudiants acaben el seu títol sense repetir curs.

La reforma passarà per un augment de les matrícules considerable, en alguns casos d'un 66%. Els estudiants es faran càrrec del 25% del cost (al Regne Unit, per exemple, ho fan en un 30%). Les matrícules baixes, tenint en compte l'alt cost de l'educació superior en la societat, en realitat, són un subsidi per a les classes adinerades que poden pagar més que les famílies modestes. Els estudiants haurien d'intentar veure les dimensions desiguals i socials de l'educació superior gratuïta. Igualment, és del tot necessari el desenvolupament d'un sistema de préstecs, com a Suècia i la Gran Bretanya. Els estudiants han de tornar els diners només si troben una bona feina en acabar els estudis. Això reduiria el pes en repartir els pagaments en diversos anys. D'altra banda, una universitat a baix cost però amb poc pes internacional pot tenir conseqüències desastroses. Les universitats espanyoles no aporten resultats i es tracta d'una situació que posa en perill la seva competitivitat en l'economia global. La nostra crisi econòmica és, en part, deguda a la fallida de la vida intel·lectual i de la seva font, la universitària. Un any més, el rànquing del Time Higher Education, basat en l'opinió de 17.000 acadèmics de tot el món, ha suspès Espanya, i l'ha deixat sense cap universitat entre les 100 millors del món.

PEL QUE FA al possible tancament d'alguns departaments o facultats, és també una realitat força inevitable. Potser els estudis d'un tema minoritari només es podran fer a Girona i a Lleida. Millor així que no pas tenir molta oferta escampada per tot Catalunya però d'escassa qualitat. De la mateixa manera que, des dels anys 60, es va anar produint un creixement anàrquic urbanístic a la costa, no hi hagut una planificació racional en la creació de facultats. Recordo, per exemple, que en període de canvi de segle estava de moda obrir facultats de periodisme arreu sense que ningú es preguntés què farien tants llicenciats en periodisme si no hi hauria feina per a tots. També cal tenir en compte el principi de flexibilitat tan important en l'actualitat que també ha de ser aplicable en aquest terreny. Per exemple, al món anglosaxó han tancat desenes de departaments d'idiomes perquè la gent ja no s'anima a estudiar llengües i, si ho fan, no és tant per aconseguir feina com per interès personal.

A Espanya hi ha massa departaments universitaris petits. Com ha assanyalatWert, un 30% dels gairebé 2.500 graus tenen menys de 50 alumnes de nou ingrés i més de la quarta part té una quantitat de matriculats que és inferior al mínim d'eficiència en el context internacional. Una mida òptima de departaments universitaris seria de 25 a 40 persones i molts dels espanyols estan per sota. Seria bo amalgamar departaments existents i concentrar força investigadora en universitats seleccionades, que puguin ser competitives, més que no pas escampar talent massa àmpliament per tot el sistema.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En el futur és fonamental que es contracti exclusivament per mèrits, no pas per pertànyer a alguna xarxa d'amics. Això vol dir contractar només per investigació publicada i capacitat educativa. Igualment, s'hauria de contractar sempre internacionalment, eliminar tota pràctica endogàmica i desenvolupar vincles amb universitats de prestigi en altres països. La qualitat de l'ensenyament hauria de ser avaluada, en part, pelfeedbackdels estudiants. Els acadèmics que no publiquin haurien de ser penalitzats i potser, en casos extrems, acomiadats o traslladats a àrees del sector públic on no puguin fer mal. La rendició de comptes, el que en el món anglosaxó no es cansen de repetir els polítics amb el termeaccountability, n'ha de ser l'eix.

Acabaré amb una anècdota il·lustrativa d'una professora anglesa que va participar en un tribunal d'oposició en una universitat catalana. El cap del tribunal, referint-se a la millor candidata, li va dir: «Aquesta no és amiga». L'anglesa es pensava que no ho havia sentit bé, però el seu col·lega català ho va repetir, davant la seva estupefacció. Curiosament, aquesta anormalitat tan perniciosa i la falta d'eficiència en la qualitat d'ensenyament i investigadora genera massa poca queixa. Aquí tenim una bona contradicció. Periodista i filòloga.