Petit observatori
Prejudicis: el so de les llengües
Fa pocs dies, en una conversa d'amics, es va parlar del coneixement de llengües. Ens unia el fet que a l'escola, quan érem adolescents, havíem estudiat una mica de francès i absolutament res de català. Tot i això, el nostre accent en català era evidentment millor que el nostre accent en francès.
A partir d'aquí se'm va acudir insinuar que potser era més fàcil aprendre una gramàtica estrangera que una fonètica estrangera. Que el so de les vocals i de les consonants estava increïblement arrelat, i l'havíem adoptat, de petits, sense estudiar-lo.
Confesso que, com a simple aficionat, m'apassionen les llengües, sobretot aquelles de les quals només tinc alguns indicis. El rigor de les seves sintaxis -la de l'alemany, la del basc- és per a mi una barrera, mentre que tinc una certa facilitat per reproduir els seus sons. És a dir, l'accent. Un accent relativament bo em permet enganyar, d'entrada, l'estranger que m'escolta. Però l'engany es descobreix quan, ben aviat, li dic que no entenc res.
La fonètica és la que ens permetria identificar moltes llengües exòtiques, encara que no entenguéssim res. Però això no ens ho han ensenyat. Vaig recollir fa temps una anècdota significativa. El poeta navarrèsIrigoyen havia guanyat un premi i el presentador de l'acte li pregunta de què tracta el conte premiat. El poeta comença a parlar en una llengua que ningú entén. Desconcert general. Quan acaba el seu parlament, el presentador, com si hagués trobat la inspiració, li diu:«Eskerrik asko»
-moltes gràcies- en correspondència amb el cognom d'Irigoyen.
Notícies relacionadesAlguns assistents a l'acte, que no havien entès res del que havia dit el poeta, van comentar el so bàrbar de la llengua basca i la seva escassa significació cultural.Irigoyenes va divertir molt explicant que no havia parlat en euskera. Que aquell idioma tan bàrbar i culturalment tan pobre en què havia parlat era... ¡el grec!
El patriotisme fonètic és ridícul. Estem tan condicionats per la pròpia llengua que no som capaços de valorar els sons d'una altra. Ens ésestranya, i per tant desqualificable.Carles Vva dir que amb Déu s'ha de parlar en castellà. L'únic idioma digne d'aquest privilegi, sembla. «Als homes en francès, a les dones en italià i als cavalls en alemany». Pobres llengües, manipulades políticament, dramatitzades, frivolitzades... desaparegudes amb l'últim ésser vivent en una amagada illa del Pacífic...
