La roda
Montaigne, novament en català
Una d'aquestes rabioses emissores madrilenyes que només sents anant amb taxi perbocava dimarts passat el seu butlletí de notícies, reduït a un enfilall de casos de corrupció i de desencerts del Govern anterior. Amb una sola excepció: el retorn de no sé quin torero després d'haver sofert una molt seriosa cornada. Jo anava a l'Institut Francès de Barcelona, a un acte sobreMontaigne. Al món hi ha d'haver de tot.
L'editorial La Mansarda presentava la versió catalana del famósJournal de voyage. El manuscrit es foravià entre els papers i lligalls de la biblioteca deMontaignei no fou editat fins a l'any 1774, quasi dos segles després de la mort de l'autor, esdevinguda l'any 1592.Vicent Alonso, que ja havia traduït elsEssais, s'ha ocupat ara de l'edició catalana d'aquest singular llibre de viatges, potser l'iniciador del gènere, tal com elsEssaisho foren de l'assaig. Sense aquestes obres, el pensament occidental es veuria empobrit.
Notícies relacionadesFrancesc-Marc Àlvaro, que era a la presentació, va fer notar queMontaigne, de fet, era un blocaire. En efecte, va construir un bloc formidable, per al seu ús personal, on va anar compendiant els seus pensaments i les seves reflexions, aliè als convencionalismes de l'edició o a les crítiques d'uns lectors amb què no comptava. No podia imaginar que esdevindria regularment llegit segle rere segle. Tothom se sorprèn de la seva permanent modernitat, característica comuna a tots els clàssics, que són intemporals. No sé per què qualifiquem de modernes les coses que trobem simplement actuals. Potser perquè, arrogantment, propendim a creure que la història culmina en nosaltres.
Josep Pla, Joan Fusteri tants d'altres es van emmirallar enMontaigne, baldament no disposessin d'edicions catalanes de la seva obra. La cultura catalana s'ha llegit en francès durant molt de temps. El coneixement es complau en la diversitat. Em sembla que l'emissora dels escàndols i la tauromàquia no ho deu saber, tampoc.
