Anar al contingut

La roda

Montaigne, novament en català

Ramon Folch

Una d'aquestes rabioses emissores madrilenyes que només sents anant amb taxi perbocava dimarts passat el seu butlletí de notícies, reduït a un enfilall de casos de corrupció i de desencerts del Govern anterior. Amb una sola excepció: el retorn de no sé quin torero després d'haver sofert una molt seriosa cornada. Jo anava a l'Institut Francès de Barcelona, a un acte sobre Montaigne. Al món hi ha d'haver de tot.

L'editorial La Mansarda presentava la versió catalana del famós Journal de voyage. El manuscrit es foravià entre els papers i lligalls de la biblioteca de Montaigne i no fou editat fins a l'any 1774, quasi dos segles després de la mort de l'autor, esdevinguda l'any 1592. Vicent Alonso, que ja havia traduït els Essais, s'ha ocupat ara de l'edició catalana d'aquest singular llibre de viatges, potser l'iniciador del gènere, tal com els Essais ho foren de l'assaig. Sense aquestes obres, el pensament occidental es veuria empobrit.

Francesc-Marc Àlvaro, que era a la presentació, va fer notar que Montaigne, de fet, era un blocaire. En efecte, va construir un bloc formidable, per al seu ús personal, on va anar compendiant els seus pensaments i les seves reflexions, aliè als convencionalismes de l'edició o a les crítiques d'uns lectors amb què no comptava. No podia imaginar que esdevindria regularment llegit segle rere segle. Tothom se sorprèn de la seva permanent modernitat, característica comuna a tots els clàssics, que són intemporals. No sé per què qualifiquem de modernes les coses que trobem simplement actuals. Potser perquè, arrogantment, propendim a creure que la història culmina en nosaltres.

Josep Pla, Joan Fuster i tants d'altres es van emmirallar en Montaigne, baldament no disposessin d'edicions catalanes de la seva obra. La cultura catalana s'ha llegit en francès durant molt de temps. El coneixement es complau en la diversitat. Em sembla que l'emissora dels escàndols i la tauromàquia no ho deu saber, tampoc.