La fugida del talent

Per primer cop en molts decennis, l'any passat a Espanya emigraren més ciutadans que no en vingueren. Més de mig milió (507.740) comparats als que s'hi instal·laren (417.523). Les xifres incloïen un elevadíssim nombre de graduats universitaris. Com sempre, aquí ens adonem de les coses només quan ens passen a nosaltres. Solem veure-les com si fossin úniques. Si s'hagués engegat una discussió pública del problema un temps abans, hauríem estat preparats per a entendre'l millor i per a posar-hi algun remei. A Itàlia, país del qual hauríem d'aprendre algunes coses per a estalviar-nos els mateixos errors, la fugida de gent molt preparada per a tasques tècniques, científiques o gerencials era ja molt greu als anys 90, i va desfermar una polèmica notable.

La indignació a causa de l'emigració qualificada no ve acompanyada d'una anàlisi assenyada de la situació. L'èxode de talent és greu i lamentable, però a ningú no se li acut assenyalar alguns dels seus avantatges. Espanya ha exportat població en immenses quantitats, al llarg de la seva història. El que la misèria no expulsava -camperols andalusos ofegats pels latifundis feudals, llauradors gallecs fets fora per cruels minifundis- l'expulsava la política del fanatisme tradicionalista. Des de les Corts de Cadis del 1812 que escriptors, metges, enginyers i gent culta (és a dir, de progrés: és difícil ser culte i reaccionari; tot i que ser culte i conservador no ho sigui tant) han estat foragitats regularment pels governs obscurantistes que tan sovint han manat a casa nostra. Amb l'arribada d'una democràcia liberal, el 1975, ja no sembla que aquest símil històric tingui gaire vàlua. Tanmateix, convindria assabentar-nos de què se n'ha fet de tantíssims graduats que hagueren de marxar durant els quatre decennis del franquisme i nodriren universitats, laboratoris i fàbriques d'Europa i Amèrica. Només podria parlar per mi mateix, que en vaig ser un, i vaig tornar, finalment, a casa. O per un fill meu, que en plena democràcia, després d'intentar debades d'establir-se a Catalunya -amb qualificacions universitàries britàniques-, va haver de tornar-hi, i on treballa de valent sense problemes. O una filla, que duu aquí molt de temps, i també hi treballa, però encara espera que un ministeri barroc i incompetent li convalidi plenament un títol atorgat per una universitat de prestigi anglesa que nosaltres voldríem tenir.

Estic preparat per afrontar la ira del lector per afirmar públicament que l'emigració de talents, tot i ser dolenta, no és del tot perniciosa. Els beneficis cobreixen un ventall molt divers. Van des del nombre de matrimonis internacionals que es contrauen (pràctica beneïda per la Unió Europea) fins al remei de la nostra crònica deficiència en llengües estrangeres; van des de la millora de l'economia amb les inversions i despeses que fan a casa nostra els residents a l'estranger fins a l'increment del nivell científic dels nostres laboratoris i universitats, que trenquen encara més el seu aïllament, en tenir col·legues a tot arreu del món sense trencar-hi el contacte. Tant que parlem de competitivitat, cal tenir en compte que la lluita dels nostres joves per progressar i millorar la seva condició arreu redunda a casa també, i fa espavilar els més mandrosos. Marxen malauradament molts dels més ambiciosos i intel·ligents.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Els mateixos que celebren la presència de joves científics i enginyers estrangers entre nosaltres es planyen que els nostres professionals se'n vagin a altres països. Fins fa poc, diversos estudis sociològics sobre la mobilitat geogràfica dels professionals donaven invariablement el resultat que els espanyols eren dels més reticents del món a moure's de casa. No és pas casual que els països més avançats donin resultats altíssims pel que fa a la disponibilitat dels seus joves professionals a fer les maletes i trobar feina allà on calgui.

La lluita per obrir-se camí,per pujar com diu l'expressió popular, sempre és millor que el fatalisme. Hi ha una llei sociològica que diu que allò que els homes (i les dones) no aconsegueixen individualment miren d'aconseguir-ho en grup, o col·lectivament. En altres mots, quan les circumstàncies econòmiques ens ofeguen, quan no aconseguim tirar endavant fent pinya o aliant-nos amb la nostra empresa, o universitat, o gremi, cerquem individualment la fortuna, allà on sigui, fent servir l'enginy i la nostra disposició al treball. En un clima com l'actual s'entén que desgraciadament la majoria dels joves catalans recentment enquestats manifestin un major desig per fer de funcionaris que no pas d'esdevenir empresaris i arriscar-se. També s'entén que molts tinguin el coratge de marxar allà on sigui per a obrir-se camí honestament. El resultat final però, és un desastre per al país. President de l'Institut d'Estudis Catalans.