Els versos de Foix caminen

Quan estigui a punt d'acabar-se aquest mes -el dia 29- farà 25 anys de la mort del poeta J. V. Foix. Em sembla que era ahir que jo estava assegut a la taula del seu menjador, i ell a l'altre costat m'anava llegint versos. Potser van ser tres hores. Han passat els anys i els seus versos m'han anat semblant cada cop més bons. Potser perquè cada cop m'he convençut més que els grans poemes neixen del suc de les paraules més que del suc de les idees. És evident que en la poesia deFoixhi ha idees, però jo crec que allò que fa que un text respiri, ens sedueixi, és l'art de la tria de les paraules. Potser en la prosa passa el mateix. Un diaFoixem va escriure una carta lamentant que no haguéssim coincidit no recordo on. Començava així: «Es veu que quan jo vaig a l'hort, vós aneu per peix».

Penso queFoix, comSagarra, no va ser prou valorat per la joventut literària de la postguerra.SagarraiFoix, tan diferents, usaven un llenguatge popular. Tots dos utilitzaven un vocabulari acolorit, sensual però savi, tenien el do de la suggestió. Potser no facilitava el reconeixement el fet queSagarrafos aristòcrata iFoixfos pastisser. Els versos de Foix es podien llegir en veu alta per una raó que no sé si s'ha tingut en compte: perquè tenen la música dels octosíl·labs o dels endecasíl·labs, amb l'entonació pròpia de cada forma. Si és difícil traduir un vers a una altra llengua no és perquè en aquella altra llengua no es pugui dir allò, sinó perquè en la traducció es perd inevitablement com es diu un aspecte fonamental del vers. Ha desaparegut en la traducció un element bàsic del vers, la seva musicalitat original.

Notícies relacionades

M’ofens, Uclés

¿Repetirà Moreno la majoria?

No sé quina influència pot haver tingut en el ritme poètic deFoixel fet d'haver estat sempre molt caminador. El domini de la successió de passes. No fa gaire vaig recollir en un llibre sobre els escriptors catalans i castellans que havia tingut la sort de conèixer un viscut retrat deJ. V. Foix.«Als seus noranta anys, impecablement vestit com sempre, caminava increïblement dret, el cap alt [...]. Ja no queden homes com aquest, un senyor que sembla mogut per un motoret que no falla mai, poetes que, podríem dir-ho així, viuen en un estat de mètrica rigorosa».

¿Seria excessiu suggerir que la perfecció rítmica dels seus versos tenia alguna relació amb el control del caminar? «Em sembla que tot em ve -deia el poeta- del gust per les caminades». I al Port de la Selva sortia cada dia amb barca. ¿És que el ritme familiar de les onades no pot ser un mestre de ritme per als versos?