¿És bo el 'bonisme'?

De jove, un està fascinat per l'aspecte físic. La bellesa et sembla un valor immarcescible. Després, amb el temps, comences a quedar impressionat per la intel·ligència, seduït per la raó. Més endavant et rendeixes davant el talent, aquell do amb què els déus decideixen tocar-ne només uns quants perquè ens delectin amb les seves creacions. Però de mica en mica tot s'ensorra, allò estètic es torna epidèrmic i fràgil; a la raó pura li broten monstres, i el talent s'aparella amb un ego insuportable. I novament, perquè sempre ha estat latent, la bondat surt discretament com la virtut més sòlida. Però la bondat no està de moda, ¿com ho havia d'estar en aquest món mercantilitzat? La bondat no té valor tangible, cotitza a la baixa. A més, pateix l'escarni popular, ser bo és sinònim de ser beneit. Per això des de fa anys els enginyosos columnistes i els polítics espavilats s'han inventat el termebonismecom a al·lusió pejorativa a la bondat. És lògic, els empipa que alguna cosa s'escapi de l'estricta eficàcia. Qualifiquen debonismetota manifestació de comprensió i ajuda que no estigui justificada per algun interès. I és que no els encaixa que ningú pugui obrar pel simple afecte envers el proïsme, una inclinació natural al bé, independentment d'un possible retorn.

No crec que l'idealisme hagi aportat grans èxits a la humanitat, més aviat moltes desgràcies. Però, no obstant, la bondat mai ha generat conflicte, no mata a ningú. En tot cas, se n'han aprofitat i l'han atropellat. Per això veig la bondat, nascuda de l'amor, com un dels pocs ingredients vàlids per mitigar aquest desgraciat món que tenim entre mans. Augmenta progressivament el meu apreci per la gent bona, independentment dels seus mèrits. Ens fa faltabonismea dojo, és a dir unismebenevolent. I que consti que tendeixo a ser maligne. Potser és per això.