El vestit protector

«Als grans homes no se'ls elogia en vida i les seves necrològiques no necessiten laudatoris, perquè els fets són més expressius que els adjectius». Així començava un dels últims articles queJosep Pernauva publicar a EL PERIÓDICO, el juliol del 2009. I aquesta afirmació es converteix en una trampa, perquè per reconèixer la grandesa dePernaués obligat despullar-lo de qualificatius i centrar-se en el seu llegat. Ahir va morir al matí, molt aviat. Tan aviat com solia llevar-se per arribar, abans que ningú, a la redacció. Potser a aquella hora, quan les veus encara estan callades, ell es posava el vestit que, a força de tenacitat i valentia, havia aconseguit teixir al voltant del seu cos. Un vestit resistent, que l'ajudava a protegir-se de les pressions. D'un teixit senzill, per mantenir-se enganxat a la realitat i lliure de l'urpa dels poders. Amb unes costures apuntades per la ironia i un tall precís, mai una arruga que suposés una falta de respecte a algú. No era un vestit de superheroi, però la curiositat que impregnava la tela el dotava d'una mirada sempre jove, fresca. Avui, el llegat dePernaués aquell vestit. El vestit del rigor, la curiositat, la valentia, l'honradesa i la independència. Ell ja no hi és. Se'n va anar aviat. Un dilluns. Com si hagués volgut encarar la mort amb la mateixa professionalitat que va encarar la vida. El seu vestit continua al penjador de la redacció.