Els reptes del país

Nous catalans, vells dilemes

El balanç de la política d'integració d''un sol poble' dels últims decennis és satisfactori

4
Es llegeix en minuts
Nous catalans, vells dilemes_MEDIA_3

Nous catalans, vells dilemes_MEDIA_3 / nualart

En temps de crisi reneix la temptació, individual o col·lectiva, de situar la immigració en el punt de mira. Hi ha de tot: demagògia, radicalitat, por, incertesa. Els prejudicis i temors davant l'estranger, el foraster, el diferent no són nous. A més diferència -color, llengua, religió, costums-, més temors. A més crisi i dificultat social, també, però quan abunden les posicions «primer els de casa» és bo tenir memòria.

Fa 50 o 60 anys molta gent deia que els immigrants arribats d'Andalusia, Extremadura o Galícia venien a menjar-se el pa dels catalans. Segurament avui molts autòctons -catalans de socarrel, fills de la barreja o dels que van arribar llavors- identifiquen el pa amb la plaça de guarderia, el llit d'hospital o l'ajuda social.

En la Catalunya d'aquells anys l'impacte de la immigració va ser enorme, sobretot entre la classe obrera autòctona i els sectors populars, desarborats per la guerra civil i sense estructures socials, polítiques i sindicals. Va commoure els fonaments de la societat, les ciutats, la llengua i la cultura catalanes, però la indústria va tenir mà d'obra i tres milions de nous habitants entre el 1950 i el 1970 es van convertir en consumidors i en garantia d'estabilitat demogràfica.

L'escriptorFrancesc Candelva recollir les aspiracions dels acabats d'arribar i va estar encertat al donar-los el nom d'altres catalans.Diferents, amb altres arrels, però plenament i necessàriament catalans.Jordi Pujol,en línia amb el que va escriureRafael Campalansja el 1923, va ajudar a perfilar la identitat afegida al raonar que «català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya». Sindicats i partits d'esquerra, al final del franquisme i durant la transició, es van posicionar activament a favor del que simbòlicament es denominavaun sol poble: evitar la divisió del país en dues comunitats per orígens, llengua o cultura. Havia de pesar més la voluntat d'estar junts en un futur en democràcia i progrés en un marc d'autonomia. La igualtat d'oportunitats es convertia, així, en inseparable de la realitat nacional de Catalunya, concedint a la llengua catalana a l'escola un paper vehicular i normalitzador. Vist el repte amb perspectiva, en podem estar raonablement satisfets.

Des dels noranta han arribat més d'1.200.000 persones -ara anomenatsnous catalansonouvinguts- procedents de tot el món a la recerca, com aleshores, de la seva oportunitat. No obstant, el fort impacte de la immigració estrangera dibuixa una Catalunya molt més diversa en cultures, llengües i religions. També el marc econòmic i social és més complex en un entorn global en què les noves tecnologies deslocalitzen identitats i creen pàtries virtuals.

Amb la crisi molts immigrants tornen als seus països, però n'arriben altres i també se'n van catalans. No obstant, el que resulta rellevant és que el gruix de la nova població -sense vocació especial per la marginalitat- ha decidit convertir Barcelona, Badalona, Salt o Lleida en casa seva. Ja no se'n mouran i la seva realitat dual -ser o sentir-se d'aquí i d'allà a la vegada- coexistirà amb l'heretada d'anteriors onades d'immigració, que conserva arrels plurals. Un exemple: al barri barceloní del Carmel, la meitat de la població ha nascut a Catalunya; un 34%, a la resta d'Espanya, i un 16%, a l'estranger.

No obstant, sabem -en especial els que viuen en barris populars- que el procés d'integració en el conjunt de la societat catalana no és gens fàcil. Hi ha pressió sobre l'espai urbà, els serveis, l'escola; hi ha precarietat laboral i diferències culturals i sona el rum-rum interessat que els immigrants tenen avantatges negats als autòctons. En algunes zones del país s'expressa, amb matisos diversos, el temor a la pèrdua d'identitat

-cultural, lingüística, social- i els recels s'estenen també a llocs amb més empremta de l'antiga immigració interior i on es podria suposar que la memòria col·lectiva ha fomentat més tolerància.

Notícies relacionades

Hem d'aprendre del passat per no repetir errors i assumir la tasca ben feta. No hi ha cap més opció que promoure la unitat civil dels ciutadans catalans, independentment del seu origen, seguir apostant per una sola comunitat i afrontar les dificultats amb valentia. Es tracta, en suma, de potenciar els valors democràtics, els drets ciutadans, la legalitat en tot el seu valor, el civisme, teixir complicitats i convertir la diversitat en un actiu de Catalunya, de la seva llengua i la seva cultura. Tancar els ulls, deixar que els problemes s'enquistin i creixin comunitats paral·leles, superposades, sense referències mútues és molt mal negoci.

El 2008, més de 30 agents institucionals, polítics, econòmics i socials van firmar el Pacte Nacional per la Immigració per combatre l'exclusió social i dissenyar l'espai cultural comú i la convivència plural. Ara, per la dificultat del moment, té ple sentit renovar el compromís per una societat més justa i cohesionada. Una altra vegada està en joc el futur. Periodista.