¿Qui necessita ser solidari?

El Govern ha anunciat que està treballant per promoure un «moviment social potent» que sensibilitzi el país de la importància d'ajudar els més necessitats. Els mitjans audiovisuals ja han començat la campanya. La meva pregunta és: ¿a qui va dirigida?

Recollint les idees deK. Manheim,existeixen períodes de temps que propicien determinats comportaments i ajuden a entendre per què les persones i les institucions pensen de certes maneres; existeixen temps històrics que propicien més una ideologia que una altra. És palpable que el nostre és conservador en ideologia, però cada vegada més anàrquic en l'aspecte social.

Aquest context de crisi està afectant les nostres actituds quotidianes, especialment les d'índole consumista (és a dir, gairebé totes). També està tenint un efecte sobre les nostres formes de pensament i la capacitat de definir el nostre futur en general. La sostenibilitat és la principal lògica d'acció que també orienta les institucions públiques. Els líders polítics també tenen aquesta força motriu com a única justificació de les seves decisions.

La força explicativa de la crisi va més enllà de la vida quotidiana, institucional i política. S'està introduint en la nostra gramàtica social. Estem en un període que ens obliga no només a modificar els significats d'algunes categories socials -¿com expliquem avuidret social?-, sinó també la nostra forma de conceptuar les noves dinàmiques socials. Per exemple, estem gradualment incorporant nocions com dignitat humana en comptes de qualitat de vida per avaluar la nostra societat; estem passant del concepte de pobresa a la noció de misèria, que fa ben poc era gairebé una excepció social. La necessitat ja no és la causa de l'exclusió social, sinó al revés, l'exclusió social provoca una vida de necessitat. Els que seran assistits són famílies que fa uns anys vivien amb dignitat i els animava la millora de la seva qualitat de vida. Que una part creixent de la població arrenqui dels contenidors la roba usada sense que hi mediïn els seus distribuïdors, pot ser un preludi per a una consternació incontrolada cap a les nostres institucions democràtiques i cap a edificis financers. Cal prevenir.

Avui tot està canviant i estem passant, recollint el vocabulari deMarx,d'una lògica d'acció orientada per la llibertat a una lògica guiada per la necessitat. El nostre més preat valor liberal està en perill. Estem en un període més identificat amb la segona meitat del segle XIX, on el sistema capitalista naixent va gestar una classe ben descrita per la literatura deVictor Hugocom la d'Els miserables, que no només es defineixen pels seus efectes com els exclosos, sinó també per les seves causes com aquells que han caigut, per culpa del sistema, fora de les nostres més bàsiques regles socials. Allò queDurkheim,anys més tard, va denominar l'anomia o la incapacitat de l'estructura social de proveir a la seva població tot allò necessari per aconseguir les metes de la societat. Estem en aquest context.

La crisi no és només econòmica, sinó social, i pot molt ràpidament afectar la nostra gelatinosa cohesió i estabilitat, requisits bàsics per a una democràcia. La població té cada vegada més raons per sortir al carrer, perquè ja no té res per conservar, o bé, simplement, per un profund sentiment de justícia social per voler comprometre's amb el destí dels altres (la meva definició de solidaritat). El perfil de l'indignat ja no és només el jove antisistema, sinó el dels pares de família que pateixen pel present desorientador i el futur incert dels seus fills. La situació és única, d'involució històrica, i les nostres institucions democràtiques poden deixar de funcionar perquè estan perdent la seva base legitimadora.

Encara que pot ser ben intencionada, la campanya de la Generalitat per conscienciar la població de la situació té una inquietant dimensió manipuladora. La gent no necessita polítics que la conscienciïn, ja ho està. La campanya està mal enfocada, i s'equivoca de públic objectiu. Ara més que mai s'ha d'exigir als que dirigeixen les finances que deixin de formar part del problema, aportin solucions i rebaixin les seves pressions per aturar aquest degoteig de notícies tan profundament amenaçant. Si hi ha un actor històric que té la clau del progrés, ja no és l'esquerra tradicional, sinó l'Estat financer. És l'únic que pot frenar aquesta tendència cap a la inestabilitat i cap a un potencial caos social que ningú desitja. Ells són els que necessiten campanya política perquè liderin la solidaritat i la justícia social. Encara que siguin ara els capitans del vaixell, no estan portant el rumb cap a una direcció preventiva, sinó cap a un absurd social.

Alguna cosa s'ha de fer. El meu més profund suport a aquelles persones i famílies que surten al carrer. S'ha de demanar al Govern que desviï la seva campanya de conscienciació cap als que realment ho requereixen. Ara és el moment d'exigir solidaritat social als que han provocat aquesta situació, no als que la pateixen.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Departament de Ciències Polítiques

i Socials (UPF).