Xenofòbia: ¿què cal fer a Catalunya?

Els discursos polítics xenòfobs estan augmentant a Europa. Fins i tot són a la porta principal de diversos governs nacionals i poden ser el pròxim maldecap de les institucions europees si l'aliança de partits xenòfobs guanya visibilitat parlamentària després de les eleccions del 25 de maig que ve. En un moment de crisi econòmica generalitzada, de desprestigi de les institucions democràtiques i d'incertesa sobre la capacitat dels partits tradicionals per solucionar els problemes socials, els immigrants i les minories ètniques són un recurs fàcil de manipulació emocional col·lectiva, d'incitació d'opinions negatives i comportaments racistes. La xenofòbia no és una realitat social, sinó una realitat construïda políticament. Tenim la necessitat urgent de buscar mecanismes polítics que ens ajudin a defensar les línies vermelles del que la nostra societat pot arribar a tolerar.

El discurs polític xenòfob descansa bàsicament sobre tres criteris bàsics: interpel·la molt directament els ciutadans nacionals, polaritza la societat entre un nos-altres-positiu i un ells-negatiu i constantment fomenta una representació deshumanitzadora i criminal dels immigrants. Vist en general, se solapen dos processos. Un de tipus territorial en què el vot xenòfob ha passat de l'àmbit local al nacional i ara a l'europeu. I un segon que veu la xenofòbia europea com el resultat de diverses onades que culminen ja el 2002, quan a França s'evidencia que el vot pot convertir el Front Nacional en alternativa real de poder. Després va venir una altra onada en què el discurs xenòfob va passar a contaminar especialment els partits de dreta tradicional. I ara, finalment, els governs adopten en les seves polítiques aquests discursos i els passen de manera alarmant a la seva pràctica de govern.

Aquest discurs té bàsicament dues retòriques: una conservadora i tradicionalista, basada en la defensa d'una suposada essència identitària nacional, i una altra més populista que mobilitza emocions més primàries i que recorre a la manipulació de la informació per escenificar que estem davant un conflicte d'interessos en què «òbviament» ha de prevaler l'interès dels ciutadans.

A Espanya, aquest discurs té peculiaritats i no està, curiosament, vinculat a l'euroescepticisme. Combina el populisme i el conservadorisme, encara que en aquest últim cas no apel·la obertament a la identitat espanyola sinó, subtilment, a les seves dimensions implícites: preferència per immigrants procedents de països no musulmans i de parla castellana i recel d'una ètnia gitana europea. Criteris que, per cert, ens porten a la noció d'hispanitat i al temps de la reconquista i els reis Catòlics, que són les fonts d'inspiració del Partit Popular. Estem en un escenari històric molt pròxim a la Inquisició. Vistos en llarga perspectiva històrica, els immigrants sense drets són tractats com si fossin nous heretges que no tenen dret ni moralitat, i per tant tampoc en tenen a ser considerats humans.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Davant això, ¿què podem fer si els mecanismes socials i legals no són efectius? Demanar que els governs i els partits sensats no s'amaguin simplement darrere de discursos no racistes, perquè han de ser activament antiracistes i passar a l'acció que demana gran part de la societat civil. Proposo dues mesures ràpides i viables. Primera: que la Generalitat declari que Catalunya és un país on no es tolerarà que es vulnerin drets humans i en què, per tant, es combatran aquelles pràctiques d'altres governs que sí que els vulnerin. Segona: que el Parlament  introdueixi un procediment per als partits i els faci firmar una carta de valors i de respecte pels drets humans, i també que explícitament els partits es comprometin a no utilitzar el fòrum públic i de representació de la societat per legitimar discursos i pràctiques xenòfobes.

Sense aquests compromisos no tenim possibilitats de reduir l'espai de la xenofòbia. Ja s'ha vist que la societat sola, sense la complicitat dels partits i dels governs, no té prou força ni se la respecta. Recordem la imatge intolerable de tota la cúpula d'un partit acompanyant l'alcalde de Badalona als tribunals per un assumpte de xenofòbia. Amb la mateixa contundència que escolta la veu del poble de Catalunya en el procés de transició nacional, el Govern ha d'escoltar la societat civil que vol posar fre al vot xenòfob. Catalunya té aquí una altra vegada una oportunitat per fer valer la seva marca de drets humans i de combat antixenòfob davant tot Europa. Encara estem a temps de no banalitzar la xenofòbia.