Viure sense ETA

Jesús Eguiguren, en saber que ETA havia declarat «el cessament definitiu de la seva activitat armada», no va sentir alegria, sinó tristesa pels companys morts. La mateixa reacció que ha tingut molta gent, sobretot al País Basc, al recordar els absents i el patiment causats per més de quatre dècades de lluita armada. Per això no s'ha produït cap esclat de joia. La societat basca fa temps que havia amortitzat ETA, n'estava farta de tanta ignomínia i horror en nom de la «pàtria», i pesen massa els morts i l'angoixa de viure sota el xantatge de les armes. El fracàs del darrer procés per a un final dialogat de la violència, brutalment avortat per ETA amb l'atemptat de la T-4 de Madrid, va deixar un pòsit de desesperança que explica la contenció emocional amb què s'ha rebut el comunicat d'una organització armada que s'havia convertit en el principal obstacle per a la convivència i la construcció nacional.

A Catalunya la reacció ha estat igualment de contenció i prudència. També aquí pesen massa els morts: els 21 d'Hipercor (el pitjor atemptat d'ETA) el juny del 1987, els 16 de les casernes de Sabadell (1990) i Vic (1991), i així fins a 19 més, entre els quals l'enyoratErnest Lluch(novembre del 2000), dos regidors del PP, un mosso d'esquadra, un guàrdia urbà i diversos membres dels cossos de seguretat del'Estat.

I és evident que en l'entorn d'ETA també hi ha dolor i patiment. La guerra bruta (els GAL i, abans, altres grups paramilitars) es va cobrar més de 65 víctimes -en alguns casos ni tan sols de militants d'ETA-, als quals hi ha qui afegeix els morts en enfrontaments amb la policia o la guàrdia civil o a les comissàries i les presons fins a superar llargament el centenar. I la mort sempre deixa dolor entre els familiars i amics encara que no es comparteixin les accions de la persona desapareguda. La guerra bruta fou la pitjor contribució en la lluita contra ETA, perquè, com afirmaCarmen Gurruchaga, «res ha legitimat més ETA, ni li ha proporcionat més actius humans des que actua contra un Estat democràtic, que l'existència dels GAL i la demostració que varen ser creats pels aparells de l'Estat», perquè, conclouenGemma ZabaletaiDenis Itxaso, «la legitimitat de la lluita antiterrorista sempre resideix en la primacia de la llei enfront de la barbàrie. Els fins mai justifiquen els mitjans». Potser aquest dolor comú pot ser la base de la reconciliació, tot i l'asimetria de la violència tant en magnitud (829 víctimes en la nòmina d'ETA) com en responsabilitats.

I ara, afortunadament, ens haurem d'acostumar a viure sense ETA. No serà fàcil perquè fins ara sempre havia condicionat la dinàmica política. A partir de la lluita antiterrorista la dreta va construir un discurs que únicament tenia per objectiu desgastar els successius governs socialistes, ja fos utilitzant impúdicament la guerra bruta (contraFelipe González) o les víctimes, l'Estatut de Catalunya (l'«Estatuto de ETA») o l'amenaça a la unitat d'Espanya (contraJosé Luis Rodríguez Zapatero). Gran part de l'esquerra creu que no es pot ser d'esquerres i independentista a la vegada quan, en realitat, el que no es pot és ser d'esquerres i negar el dret a l'autodeterminació. L'esquerraabertzalerebutja -sóc dels que creuen que d'una manera sincera-els mitjans (la violència) però no els fins: el reconeixement d'Euskal Herria com a nació i el dret a decidir del poble basc. I, en democràcia, totes les aspiracions no violentes són clarament legítimes, però no es poden imposar més que per la força dels vots. En suma, els bascos -i els catalans i els espanyols- tenen dret a ser allò que vulguin i decideixin ser.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Però el procés de pau no està tancat i caldrà fer tots els esforços possibles perquè no descarrili. No està de més recordar les paraules que representants del Sinn Féin adreçaren a una delegació del Partit Nacionalista Basc (Belfast, 1995): «La nostra aposta pel procés de pau és una aposta de fons i convicció. Som tota una generació de republicans els que hem apostat per aquesta via; si, pel que sigui, falla, com que el problema d'Irlanda del Nord persistirà, serà una altra generació la que prendrà el relleu i adoptarà les decisions que estimi convenients». Tota una advertència per al Govern que sorgeixi de les eleccions del 20 de novembre que ve: cal no tancar en fals el procés de pau ara que ETA ha deixat de matar. I preocupa que el Partit Popular, que no ha excel·lit maipel seu sentit d'Estat, estigui en disposició de fer-ho o que el seu entorn mediàtic i associatiu i el nucli dur del partit li ho deixin fer aMariano Rajoy.

Els règims democràtics exerceixen la justícia, no pas la violència. Cal, per tant, aplicar la llei fil per randa però amb prou generositat per fer possible la reinserció dels violents sense ferir la sensibilitat de les víctimes, que mereixen tot el nostre reconeixement i no poden caure en l'oblit. Cal també agilitzar les vies del diàleg per resoldre el conflicte basc i impulsar polítiques de reconciliació. Només així arribarà el desarmament i la dissolució d'ETA i es podrà garantir un futur de convivència i llibertat on totes les opcions polítiques siguin possibles dins del marc democràtic. És clar que, potser, llavors retornarà un regust amarg a la boca en pensar en tantes morts inútils i absurdes en nom del no-res. Catedràtic d'Història Contemporània (UB).