Anar al contingut

ELS DISSABTES, CIÈNCIA

Per què Eduard Punset ha de morir

NUALART

Per què Eduard Punset ha de morir

Salvador Macip

La tesi que diu que podem vèncer la mort no és, a judici de molts, més que una idea provocadora

En una cèlebre entrevista televisiva de l'any passat, Eduard Punset va dir que no estava escrit enlloc que ell havia de morir. Aquesta frase me l'han citada amics i periodistes un munt de cops des de llavors, potser en part perquè al meu laboratori estudiem l'envelliment i la mort cel·lular. Per desgràcia, treta fora de context sembla més una d'aquelles màximes que et trobes dins de les galetes de la sort als restaurants xinesos que no pas un pensament amb ànims d'estimular les neurones, que amb tota seguretat era la intenció original. Així que he pensat que avui aprofitaria aquest espai per discutir-la amb calma i fer justícia a un tema tan interessant. Que quedi clar abans de començar que li desitjo una llarga vida al senyor Punset, i que el fet que hagi contribuït més que ningú en aquest país a fer arribar la ciència a la gent del carrer mereix tot l'agraïment del món. Però em temo que ni ell, ni jo, ni ningú que llegeixi aquest article pot escapar del destí que ens espera al final.

La idea que podem vèncer la mort prové sobretot d'un corrent liderat pel doctor Aubrey de Grey, un gerontòleg de Cambridge que fa uns anys va proposar que si aconseguíssim protegir les nostres cèl·lules dels elements que les danyen res no ens impediria viure per sempre. És cert que els nostres organismes tenen una data de caducitat. Una sèrie d'ordres escrites al genoma de les cèl·lules les fan envellir i morir en resposta a agressions i al pas del temps. El que en realitat diu el doctor De Grey és que hi ha d'haver una manera d'evitar obeir-les. Fa temps que busquem al laboratori alguna forma d'exercir una insubmissió si més no parcial a aquestes lleis i així poder allargar l'esperança de vida. La diferència és que De Grey assegura que això és possible fins a extrems que mai abans ningú s'havia gosat proposar, en contra del dogma acceptat fins ara.

Al llarg de les èpoques més fosques de la nostra història, la ciència ha sobreviscut i ha avançat gràcies a uns quants inconformistes que anaven contra el sistema. L'heroisme llegendari de figures com Galileu i Copèrnic s'ha filtrat a través dels segles fins a imprimir en l'imaginari col·lectiu la idea que els pensadors més revolucionaris sempre hauran de lluitar contra la incomprensió de polítics i acadèmics apoltronats que temen els canvis que els poden deixar sense feina. Hi ha una part d'aquesta imatge que s'ajusta a la realitat: els científics més influents solen ser els qui saben veure-hi més enllà de les fronteres actuals del coneixement. Però hem d'evitar caure en la generalització fàcil: no tothom amb una hipòtesi radical ha de tenir automàticament raó. La biomedicina contemporània avança sobretot per la feina progressiva d'equips coordinats d'investigadors repartits per tot el món, i no tant gràcies a l'individualisme d'estrelles superdotades. Els descobriments són més fruit de petites passes incrementals que de grans moviments sísmics originats per l'espurna d'una idea esbojarrada que s'enfronta a la doctrina imperant en un moment donat.

Donar veu als qui proposen teories trencadores pot ser una manera interessant de generar diàleg, sempre i quan al seu darrere hi hagi un raonament que compleixi les normes científiques més elementals. Molts creuen que les teories del doctor De Grey tenen la seva lògica, tot i que encara no tenim prou dades experimentals que ens permetin suposar que poden ser certes. De moment no passarien de ser idees provocadores que caldria validar. Però altres experts opinen que és un xarlatà més proper a la pseudociència que al rigor que s'espera d'un investigador i que només fent un acte de fe es pot combregar amb el seu imaginatiu punt de vista. ¿I si tenen raó?

Hem de vigilar de no posar al mateix sac pomes i taronges amb l'excusa de la llibertat d'expressió i l'obligació de presentar tots els punts de vista d'un debat. Hi ha raonaments que simplement pertanyen a diferents disciplines i no té sentit enfrontar-los, com la lluita absurda que han organitzat entre la idea religiosa d'un dissenyador intel·ligent i el concepte científic d'evolució. És com si en una taula rodona sobre les millors novel·les del segle de sobte algú es posés a parlar de les Pàgines Grogues. Encara que tinguin format de llibre, hem de saber veure que ni tan sols són literatura.

Els qui saben més d'aquests temes encara no han acordat a quin costat de la frontera estan les propostes del doctor De Grey, per això hem de ser cautelosos i no fer-ne bandera sense deixar un espai a continuació per alertar dels abundants dubtes raonables que generen. Mentre no es demostri el contrari, tots els nostres noms estan escrits amb lletres d'or als arxius d'Hades. Potser sí que algun dia inventarem una goma que ens permeti esborrar-los, però jo no comptaria que cap dels aquí presents ho arribi a veure. Metge i investigador de la

Universitat de Leicester.