Opcions per superar la crisi
Dèficit o reactivació econòmica
El desmantellament de l'Estat del benestar i les retallades socials no permetran sortir del túnel
FRANCINA CORTÉS 05102011 /
El president de la CEOEJoan Rossellno perd l'oportunitat de demanar una reducció del nombre de funcionaris i exigir-los més sacrificis per sortir de la crisi atès que són els únics que tenen feina assegurada. Una sortida sense cost, doncs, per als que tenen més. El conseller de Salut,Boi Ruiz, demana als sanitaris públics que acceptin una nova reducció de sou per poder quadrar els comptes del sector. Els portaveus del centralisme més barroer no paren de bramar contra les comunitats autònomes perquè suposen una duplicitat de funcions no assumible per a les arques de l'Estat. I els polítics ho fien tot a la reducció del dèficit, amb la qual cosa justifiquen les actuals retallades de sous i de polítiques socials.
Certament, la situació econòmica és crítica, però no hi ha fórmules màgiques per combatre-la. És una crisi global que afecta particularment la zona euro i que amenaça de carregar-se el projecte de la UE davant la ineficàcia dels polítics i del BCE. A casa nostra, on la crisi es veu agreujada per la bombolla immobiliària, la situació es va afrontar tard i malament. Però anem a pams.
En el cas dels més de 2,5 milions de treballadors del sector públic a Espanya (1 per cada 18 habitants), s'oblida que s'està per sota de la mitjana de la UE (i en tot cas de països com Suècia, Finlàndia, Bèlgica, França, Holanda), que el 40% no té plaça en propietat i, per tant, està en condicions de precarietat similars als treballadors del sector privat i, a més, que ja han patit una reducció salarial d'un 5% de mitjana i, en molts casos, amb prou feines són mileuristes. En un cas que conec prou bé, el de la Universitat de Barcelona, resulta que dels 4.995 professors que hi havia el 2010, només el 51% eren funcionaris. En el cas del personal d'administració i serveis la situació encara era pitjor, ja que d'un total de 2.348, només el 45% eren funcionaris. El sou dels professors associats -el 69% dels que tenien una vinculació no permanent amb la universitat- no arribava, per terme mitjà, als 500 euros mensuals. És clar que a l'empresa privada la situació dels treballadors no és millor i la pèrdua de poder adquisitiu ha arribat de la mà de les fallides empresarials, dels ERO, de la reducció forçada de la jornada laboral, de l'externalització de l'ocupació, d'uns convenis negociats a la baixa, etcètera.
Certament, hi ha duplicitat de funcions administratives. A Catalunya se superposen l'estatal, l'autonòmica, la provincial, la comarcal i la municipal. Cal, sens dubte, una racionalització i un aprimament, però no en detriment de la capacitat d'autogovern, sinó del principi de subsidiarietat: allò que fan unes administracions no cal que ho facin unes altres, i les diputacions no sembla que en el marc autonòmic tinguin gaire raó de ser (tampoc tots els consells comarcals). En tot cas, segons un estudi del Foment del Treball Nacional, el 2007 a Extremadura els treballadors públics representaven el 28,7% dels ocupats; mentre que a Catalunya, només el 9,8%, el darrer lloc del rànquing. Així doncs, perquè Catalunya s'acostés a la mitjana estatal caldrien 124.000 llocs públic més i, a l'inrevés, en sobrarien 781.000 a Espanya. Però, la recent reforma exprés de la Constitució fixa uns límits de dèficit que penalitzen les institucions més properes als ciutadans, mentre que permet un dèficit més elevat al govern central.
Però hi ha qui no ho fia tot a la reducció del dèficit (el dèficit no és d'esquerres ni de dretes sinó sinònim de mal govern), perquè en una situació de crisi profunda comença a ser urgent incrementar la capacitat productiva per reactivar els ingressos i reduir l'atur. Als EUA, França o Alemanya fortunes insignes han demanat un increment d'impostos als més rics per combatre el dèficit. En alguns d'aquests països, i amb caràcter conjuntural, ja s'han pres les mesures corresponents. El denominat impost dels rics no solucionarà el problema del dèficit, però és un gest de solidaritat que afavoreix la cohesió social en uns moments difícils. Però aquí cap fortuna insigne ha obert boca. Encara més, molts grans empresaris, patriotes ells!, amenacen de traslladar les seus de les seves empreses a Madrid si la Generalitat opta per incrementar els impostos.
Continuar només amb una política de retallades i de reducció de sous, mentre s'apuja el preu del gas, l'electricitat, els productes bàsics, ens enfonsarà encara més en el pou i farà impossible per a moltes petites i mitjanes empreses i per a les classes mitjanes i populars fer front a les despeses ordinàries (incloses les hipoteques, perquè les quotes no es reduiran malgrat la desvalorització del preu dels habitatges). No hi ha receptes màgiques i la zona euro amenaça de fer fallida, però amb el desmantellament de l'Estat del Benestar i les retallades en polítiques socials no n'hi haurà prou per sortir del túnel. Potser s'arribarà a controlar el dèficit, però al preu de comprometre la reactivació econòmica i incrementar l'atur i la desprotecció social. Ens cal un impossible, més Europa, i polítiques més imaginatives que reactivin l'economia i permetin sortir de l'actual atzucac, perquè fiar-ho tot a la reducció del dèficit és pa per avui i fam per demà. Catedràtic d'Història Contemporània (UB).
