Poema pòstum

A mb prou feines es va trigar unes hores a posar cara al brutal succés de Ciutat Vella.Salvador Iborra era l'home assassinat a ganivetades a l'intentar recuperar una bicicleta robada a un amic.Iborraera jove. I poeta. I la seva mort, com un poema visual deJoan Brossa,dibuixa amb traços de sang la violència, la impotència, la por i la impunitat que transita per alguns dels nostres carrers. Una trista metàfora social.

Però també aquesta fi inesperada, absurda, és una punxada per a l'ànima, un feridor recordatori de la nostra fragilitat. En els titulars de dijous, el nom d'Iborra s'associava a la mort i a la ràbia. Al mateix temps, al seu mur públic de Facebook, la vida continuava empresonada al seu perfil. L'aparador del seu pensament s'obria als visitants i, com en un joc de pistes, et topaves amb aquell home divertit, intel·ligent i enginyós que intueixes que va ser. T'emociones escoltant les cançons que ell va recomanar. Inevitablement, rius amb el monòleg que el va fer riure amb prou feines un parell d'hores abans de morir. I els fragments de conversa et condueixen al desconcert i dolor que els seus amics han de sentir al saber-lo callat per sempre. No hi ha èpica, ni missatges transcendents, només una quotidianitat que fa mal al saber-la arrabassada. Un dia a dia de lletres, rialles i música que, sense proposar-s'ho, és el poema més bell del seu record.