¿Llengua o passaport?

El bilingüisme social no és fàcil; una cosa és la conversa entre un grup d'amics on es pot barrejar el català i el castellà i una altra que la conversa bilingüe entre dues persones en sigui la norma. A Catalunya la discordança s'acaba resolent majoritàriament parlant en castellà. Per la pressió que com a llengua majoritària exerceix el castellà a través dels mitjans de comunicació i de la indústria del lleure, per la seva consolidació en molts àmbits tant del sector públic com del privat, per la mobilitat acadèmica i professional i per les onades d'immigració, en tots els nivells socials, els darrers anys, a Catalunya és impossible que un nen arribi a gran sense entendre i parlar el castellà. En canvi, per les mateixes raons, si un sector de la població per comoditat -o per ideologia- escollís el castellà com a llengua vehicular a l'escola, aquests nens mai no sabrien suficient català per mantenir una conversa. Els números manen i sols el coneixement de la llengua per part de tota la població, el consens sobre el valor del català com a element de cohesió social i la voluntat dels catalanoparlants per mantenir-lo en les seves converses tant privades com laborals, asseguraran que el català segueixi sent una llengua viva.

Manipular les emocions perquè els pares no acceptin el català com a llengua vehicular a l'escola o polititzar el model d'immersió lingüística, és mesquí i fruit d'una calculada estratègia que més d'un científic social ha estudiat amb detall. Quan s'ha demostrat que per a un nen el bilingüisme no suposa cap dificultat sinó un estímul d'aprenentatge i quan per a qualsevol societat desenvolupada conèixer una llengua més és un valor afegit, atiar aquest enfrontament contribueix a mantenir l'Estat espanyol en les tenebres de la seva ignorància, caldo de cultiu del tradicional caïnisme local que ha fet de la història d'Espanya un exemple constant d'autodestrucció. Les llengües de cada poble s'han construït incorporant el seu bagatge històric i cultural i amb les paraules i matisos de cada llengua expressem les nostres idees i els sentiments més pregons; la llengua en definitiva és el que ens fa humans. Miguel de Unamuno ho va descriure bellament: «La sangre de mi espíritu es mi lengua, y mi patria es allí donde resuene soberano su verbo». Conservar la llengua és conservar tot el que representa l'esperit i a l'Estat espanyol, a més, mantenir la diversitat cultural, una de les seves principals -i més maltractades- riqueses.

El recent Informe de Política Lingüística de la Generalitat demostra l'èxit de la immersió lingüística, però cal dir també que pel context sociodemogràfic actual i per les escletxes obertes per la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, si no es reacciona amb visió de futur el català pot iniciar una lenta però irreversible regressió com a llengua viva. La legislació hi ajuda, però les llengües sols s'aprenen i s'usen si són necessàries com a eina de comunicació. Per això la resposta no pot venir únicament de l'administració i dels partits polítics, els equilibris electorals i la fragmentació dels quals en redueix la capacitat d'incidència; la seva reacció davant la retallada de l'Estatut de Catalunya (aprovat pel Parlament Català, pel Congrés Espanyol i en referèndum) n'és un bon exemple. Cal sensibilitzar, en particular els joves, sobre la importància que té mantenir -amb el màxim respecte i tota la pedagogia que calgui, però amb la màxima convicció i consistència- el català en totes les converses, incloent-hi els nouvinguts. Protestem de tant en tant quan es convoquen mobilitzacions puntuals, però ja sigui per inèrcia, pel què diran, per si el client es molesta o perquè el cap no usa el català, ens costa fer allò que és més efectiu i depèn sols de nosaltres: parlar sempre i amb naturalitat en català, exigir-lo allí on legalment ha de ser-hi i crear mercat, per exemple amb el cinema o l'etiquetatge dels productes. Això és el normal en estats multiculturals com el Canadà o Suïssa, on l'Estat sí que assumeix la defensa del seu patrimoni cultural. I cal també superar el complex d'inferioritat que tenim respecte a la nostra llengua, si no, ¿per què a un estranger que no entén ni el castellà ni el català, solem dirigir-nos-hi en castellà, com si fos tant diferent o més fàcil?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Finalment, respectant totes les opinions polítiques, és imprescindible diferenciar les reivindicacions independentistes de les lingüístiques. En un cafè vaig veure uns joves que embolicats amb l'estelada sistemàticament s'adreçaven als cambrers en castellà, menyspreant la seva capacitat d'aprendre la llengua local. La independència ara per ara no sembla precisament massa viable i si s'instaura el sentiment que «quan siguem independents ja ho arreglarem tot», com he sentit més d'una vegada, no identificarem aquells objectius, més assolibles, que requereixen estratègies immediates i sobretot compartides per com més ciutadans millor, com per exemple que el català sigui reconegut com a llengua oficial d'Europa. Que l'arbre, o la comoditat, no ens privi de veure el bosc.

*Metge i escriptor.