Donisme i feminisme

Una de les conseqüències de les últimes eleccions ha estat que el nombre de dones elegides a les llistes del PP a les comunitats autònomes i als ajuntaments supera el de les del PSOE. Aquest fenomen, que amb prou feines ha estat comentat, s'explica amb orgull pel partit conservador per la seva actuació de promoció de les dones més dotades sense haver de recórrer a l'artificiositat de les quotes. Ja se sap que els partits de dretes poden situar algunes dones a les cúpules de la seva direcció, així com portar-les fins a la presidència d'un Govern, com va ser el cas deMargaret Thatcher, sempre que siguin absolutament fidels als plantejaments del partit. El que no poden explicar des de les files de les dones socialistes és com després d'anys d'implantació de quotes femenines al partit, d'haver fet de les seves senyes d'identitat l'aprovació de les lleis d'igualtat i de paritat, de la creació durant un temps d'un Ministeri d'Igualtat i el manteniment ara d'una Secretaria d'Igualtat -a part de la campanya contínua de les seves afiliades presumint de la promoció de dones en llocs de direcció política-, actualment la proporció femenina de presidentes de comunitat, de diputades i de regidores sigui inferior a la d'un partit de dretes.

L'explicació està en la forma en què pretenent la igualtat s'ha defugit el feminisme. L'estratègia socialista, des de fa més d'una dècada, s'ha centrat a portar més dones a la política independentment de la seva adscripció ideològica, considerant que augmentant-ne el nombre estava resolta l'evident diferència de participació femenina en tots els estrats de la política. Mentrestant, els partits feministes plantejàvem que és imprescindible exigir als que ens representin en les institucions la consciència de lluita i el compromís amb les reivindicacions fonamentals del feminisme, ja que contràriament l'única cosa que s'aconsegueix és duplicar el vot de dretes. Al negar-se que la ideologia és l'eix de tota activitat política i social, es va despolititzar la lluita per l'augment de representació femenina en tots els estaments socials, que es va convertir, en conseqüència, en un argument perquè també les conservadores el fessin seu.

RecordO que el 1999, quan una coalició feminista formada pel Partit Feminista d'Espanya, el de Catalunya i el d'Euskadi ens vam presentar al Parlament Europeu i vam participar en un acte electoral a Barcelona, les socialistes i les populars van fer un front únic femení que se centrava gairebé únicament a exigir als homes la coresponsabilitat en la feina domèstica. I tot i ser aquest un problema que pesa sobre les dones des de temps immemorials, no és possible reduir el feminisme a fer la neteja i a tenir cura dels nens. El feminisme no és una qüestió biològica, no s'és feminista per l'atzar d'haver nascut amb ovaris i matriu. Aquesta condició anatòmica deu ser en tot cas l'argument de la societat patriarcal per destinar les dones només a la reproducció, però el pensament i l'acció per canviar aquest repartiment sexual de la feina i de la societat és producte d'una reflexió profunda, d'una teoria que s'ha elaborat en el curs de més de 200 anys, d'un compromís sincer i valent amb les lluites transformadores, que comporta múltiples perills i marginacions. Compromís que, com sabem, poques dones, i homes, contrauen, mentre una majoria segueix les normes establertes, se sotmet al seu paper secundari i fins i tot el defensa.

El feminisme és una ideologia transformadora de la societat per acabar amb totes les injustícies -les de classe, les de sexe, les de raça- i a la qual, per descomptat, poden adscriure's tots els éssers humans i sense la qual resulta innocu, quan no és perjudicial, plantejar únicament el front home o dona.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Recordo el rebuig deDolors Renaui d'Anna Balletbó, amb altres de les seves companyes, quan vaig dir que prefereixo un home socialista abans que una dona de l'Opus, precisament quan a la taula, i després a Brussel·les, s'hi asseia una dirigent d'Unió de pública adscripció a l'Obra a la qual, pel que sembla, desitjaven sumar a la seva estratègia, a la qual em vaig referir com a donisme en contraposició al feminisme. Plantejar-se que només pel fet de ser dona es posseeixen i defensen els valors feministes no només és equivocat, sinó, i això és pitjor, enemic del feminisme, ja que les dones que s'han col·locat a les instàncies públiques per part de les formacions de dretes estan defensant la involució en tots els drets que havíem aconseguit implantar, amb tant esforç, des del moviment.

La defensa del donisme ha servit perquè als parlaments autonòmics i als ajuntaments augmenti el nombre de dretans i opusdeistes que s'oposen a la llei d'avortament, a la del matrimoni homosexual -totes dues recorregudes pel PP al Tribunal Constitucional- i a la inversió econòmica en els serveis socials que són fonamentals perquè les dones puguin entrar al mercat de treball, solució bastant més eficaç i socialista que el repartiment privat de les tasques domèstiques. Advocada.