Feminisme institucional

AEspanya l'estratègia dels grans partits ha estat imposar la idea que l'únic feminisme útil és l'institucional, de la mateixa manera que es menysprea tota formació política que no tingui escons al Parlament, de manera que les petites gairebé no tenen l'oportunitat de fer-se conèixer, com és el cas del Partit Feminista. No obstant, si no fos perquè des del 1975 es van constituir associacions independents dels partits per alliberar definitivament el feminisme del segrest en què el tenien, les dones no haurien avançat ni el poc que han aconseguit.

El moviment feminista es va descapitalitzar de la majoria de les seves més conegudes dirigents quan aquestes van decidir integrar-se en les estructures de poder i només hi vam quedar les més fermament convençudes que la lluita no només és alegria, com deiaEmmeline Pankhurst-i posa en boca mevaLaura Freixasen un article recent-, sinó també l'entrega apassionada a la defensa dels drets humans, dels desprotegits, de les dones, amb el cost que aquesta integritat comporta, i alhora responsabilitat envers els que et necessiten. Encara que molts considerin que sense remuneració i cotxe oficial no és raonable sacrificar temps, energia i diners, i abandonin les trinxeres més incòmodes i perilloses acceptant els alambinats eufemismes amb què el poder justifica sempre el desistiment de principis, la seva complicitat amb el capital i la seva rendició a l'imperi -vegeu els documents de Wikileaks-, s'està traint les víctimes de la rapinya capitalista i de l'opressió patriarcal.

Davant de l'acusació d'abandonament dels objectius més ambiciosos, les defensores del feminisme institucional argumenten que només des d'un Govern és factible portar a terme transformacions a favor de les dones que des d'un petit grup d'oposició no es poden aconseguir mai. Però si s'examinen amb deteniment, les estupendes reformes de les quals presumeixen els últims anys no són tantes ni tan exitoses. La celebrada llei contra la violència no demostra en el seu recorregut l'eficàcia que li atribueixen, i no només, encara que no menys, per l'espantós nombre de dones assassinades l'any 2010 per homes -molts dels quals havien de complir una ordre d'allunyament-,

sinó també per protegir només les dones i companyes estables dels maltractadors, per abandonar les dones prostituïdes, per no defensar els nens maltractats i abusats, per no exigir responsabilitats als jutges, fiscals, forenses, metges, psicòlegs, assistents socials per l'abandonament del seu deure de protegir les víctimes i per haver permès la impunitat de la campanya sobre les denúncies falses, entre altres deixadeses. Que es minimitzi la massacre que estan patint les dones demostra que l'anomenat feminisme institucional a qui únicament sacrifica és les víctimes.

Si PARLEM de la llei d'igualtat, el resultat encara és més ridícul. Després de la implantació d'aquesta norma, al Parlament hi ha dues dones menys que a la legislatura anterior i no ha crescut gens el nombre de les que han accedit a càrrecs de responsabilitat: per no créixer, ni tan sols al Govern, on ja són menys que uns anys enrere i d'on n'han sortit dues de molt qualificades:María Teresa Fernández de la VegaiBibiana Aído. I a sobre, s'ha eliminat la joia de la corona: el Ministeri d'Igualtat.

Els que han denunciat l'abandonament de les obligacions de l'Estat en la protecció de les seves ciutadanes han estat els partits feministes que han exercit d'oposició, imprescindible en tot Estat democràtic. Defensar que només existeixi el feminisme institucional seria com convertir els sindicats en departaments del Ministeri de Treball, una cosa que en anys infaustos vam conèixer gràcies al sindicat vertical.

Si el gruix de les dirigents del moviment feminista haguessin continuat sent fidels als seus principis, a l'anàlisi que fèiem els anys 70 de la lluita per transformar la realitat i a la defensa dels interessos de les dones, i haguessin convertit el Partit Feminista en un partit gran i influent, hauríem estat determinants a Espanya de la política respecte de la dona i induït altres països a afermar el feminisme polític.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Mantenint eternament unes associacions de dones que es limiten a reclamar de manera somorta canvis legislatius sense enfrontar-se mai als que detenen el poder -no fos cas que s'enfadessin- no avançarem gens en tot el segle. I això sent optimistes, si tenim en compte la predicció amb què ens va obsequiar l'OIT a la Conferència de la Dona de Pequín, segons la qual per assolir la igualtat entre l'home i la dona, tenint en compte el que s'ha avançat els últims segles, farien falta 475 anys.

Com a exemple contrari a la conducta de les socialistes espanyoles tenim les sueques, que s'han constituït en Partit Feminista i han denunciat sincerament la falta d'avanços en la igualtat de les dones que està patint el seu país. Però sembla que per ser tan sinceres hem de ser sueques. Advocada.