El poder dels malsons

L'11-S del 2001 ens va canviar el futur. Els aires de llibertat i d'esperança impulsats per la caiguda del mur de Berlín (1989) i el col·lapse del comunisme a l'URSS (1991) s'estroncaren brutalment amb els atemptats a les torres bessones del World Trade Center de Nova York. De sobte, els negres presagis deSamuel Huntingtonsobre un inevitable xoc de civilitzacions semblaven fer-se realitat amb la sinistra efígie d'Ussama bin Ladende fons. Al-Qaida, una organització terrorista gairebé desconeguda més enllà dels cercles d'experts, havia colpejat el cor de l'imperi, evidenciant així la seva vulnerabilitat. Elsneoconspodien afirmar que vivíem en un món hobbesià amarat per una violència cega a la qual només podia fer front un nou Leviatan, els Estats Units, encara que per fer-ho hauria d'actuar unilateralment, menystenint, si calia, els òrgans de decisió multilaterals, Nacions Unides i el dret internacional.

Aquest fOU el discurs que s'imposà en una gran part de l'opinió pública i de les cancelleries occidentals després de l'11-S. Les guerres de l'Afganistan i l'Iraq, la retallada de llibertats en nom de la seguretat, la islamofòbia i l'ascens electoral de l'extrema dreta en foren les conseqüències. Entràvem en una novaguerra fredade baixa intensitat on el nou enemic absolut era Al-Qaida (i, per extensió, l'islam, suposadament incompatible amb els valors democràtics), que pretenia acabar amb la civilització occidental. Al-Qaida, com a antítesi delsneocons, afirmava que els «croats», els EUA, Israel i els seus aliats, després de segles d'ocupació, humiliació i exclusió del món musulmà, volien acabar ara amb l'islam.

I, tanmateix, res era tan nou com semblava. Les arrels d'Al-Qaida estaven en la guerra de l'Afganistan de la dècada dels anys 80. La insensata política de patrocinar (Pakistan, l'Aràbia Saudita i els Estats Units) una internacional islamista radical sunnita per atreure combatents d'arreu del món musulmà per combatre l'Exèrcit Roig s'havia girat en contra. A l'Afganistan governaven els talibans; i Al-Qaida s'havia convertit en una amenaça real per als interessos occidentals a l'Orient Mitjà i per als països musulmans. Des de 1993, havia dut a terme diversos atemptats contra objectius dels Estats Units (aparcaments de les torres bessones el 1993; bases militars dels EUA a l'Aràbia Saudita el 1995 i el 1996; ambaixades dels EUA a Kenya i Tanzània el 1998; destructor USS Cole a Aden el 2000) i desenes més en països islàmics.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La resposta deGeorge Bushals atemptats de l'11-S fou la guerra contra el terrorisme. Segons les conclusions de l'informe de la comissió d'investigació sobre l'11-S del Congrés dels EUA de juliol del 2003, era la resposta que més convenia a Al-Qaida: una resposta militar desproporcionada que generaria un corrent antinord-americà als països musulmans i un corrent de simpatia envers Al-Qaida. La invasió de l'Iraq fou un nou error. Amb l'impacte mediàtic dels atemptats de l'11-S i la inadequada respostaneocon,Ussama bin Ladenaconseguí convertir Al-Qaida en una icona que, a partir de llavors, actuaria a través de franquícies com en els atemptats de Madrid (2004) i Londres (2005), les capitals dels dos governs que havien donat suport a la invasió de l'Iraq. Era la socialització del terror, que tan bé s'avenia amb l'anàlisi de la inseguretat mundial feta pels neoconservadors, i el pas a la cadena d'acció-reacció-acció, que tan convenia a Al-Qaida. La invasió de l'Iraq obrí un nou camp de batalla a l'organització terrorista, mentre la de l'Afganistan li permetia estendre's a la regió tribal paixtu del Pakistan, onPervez Musharrafconreava una calculada ambigüitat entre l'aliança amb els EUA i el suport a grups terroristes que operaven al Caixmir i l'Afganistan.

En suma,un doble malson de conseqüències tràgiques que durant gairebé una dècada ha segrestat l'opinió pública occidental amb el temor de l'amenaça terrorista i, tal com han demostrat les revoltes àrabs, va portar a donar suport a dictadures que massacraven els pobles, negaven les llibertats i conculcaven els drets humans. Però, Al-Qaida està avui molt afeblida, fruit de la cooperació internacional (policial i judicial més que militar) i de les seves contradiccions internes: lagihadglobal s'alimenta de militants de conflictes locals poc interessats a anar més enllà de les seves fronteres, ha fracassat a l'Aràbia Saudita i no ha pogut consolidar-se on hi ha moviments d'alliberament nacional forts (Palestina). A més, la intransigència del seu discurs religiós, l'antixiïsme, la violència sectària i l'adopció deltakfir, que converteix en infidels i permet matar altres musulmans, són un obstacle per incrementar les seves minvants bases de suport. D'altra banda, el gir fet envers el món musulmà perBarack Obamas'ha mostrat força més efectiu que l'ús de la força i, malgrat els retrets a la manera com es va fer, ha estatObamai no Bush qui ha acabat ambBin Laden.Sembla, doncs, que el poder dels malsons que varen obrir els atemptats de l'11-S s'acaba. Com a llegat, una crisi econòmica que té força a veure amb els somnis imperials deBushi les seves guerres preventives. Catedràtic d'Història Contemporània (UB).