Petit observatori
Carles Sentís, una vida observant
Ha mortCarles Sentís, quan li faltava poc per arribar als 100 anys. Als 18, havia començat a col·laborar a la premsa. Nascut a Barcelona però d'una família d'immediats antecedents rurals. I aquest noi va arribar a conèixerGandhi, Kennedy, Joséphine Baker, Simenon, Truman, Mussolinii molts més personatges importants del segle passat.
Quan va acabar la guerra mundial, va entrar amb els aliats al camp de concentració de Dachau. Va ser l'únic periodista català que va ser present a les sessions del Tribunal de Nuremberg que va jutjar els nazis.
Penso que una característica decisiva deSentís, que a més explica en gran part el seu èxit, va ser la capacitat de retratar personatges. I el fet que últimament parlés sovint amb els ulls mig tancats podria interpretar-se com que la seva vista ja estava saturada de tanta observació com havia practicat. I encara fa poc mantenia el mèrit d'una adjectivació precisa, plena de relleu i de color.
El vaig tractar personalment quan Edicions La Campana va publicar en llibre el seu extraordinari reportatgeViatge en Trasnmiserià,una crònica de la primera gran immigració a Catalunya de murcians i almeriencs.Sentístenia aleshores 22 anys. Va decidir pujar en un autobús a Llorca i després d'un llarg trajecte va arribar amb els immigrants a Barcelona. Després va publicar la seva excepcional experiència del procés de Nuremberg, sempre amb la traça per retratar, araGoering, Hessi companyia.
Però un home tan atent, tan senyor francès i anglès alhora, va incomplir diverses vegades la seva paraula: li demanàvem, l'editora i jo, que escrivís les seves memòries, deia que sí, que li agradaria explicar moltes coses, i fins i tot va arribar a firmar el contracte amb l'editora. «Aquest estiu començaré», li deia aIsabel Martí.Però no. Després: «Per Setmana Santa, ara és segur». Però tampoc. I no ho feia perquè no podia descansar de ser periodista, li interessava tot el que passava al món. Finalment, el periodistaXavi Ayénva aconseguir fer-lo parlar.
I així va néixerMemòries d'un observador, títol exactíssim. Ell mateix es presenta en el pròleg com un «explorador de la complexa i apassionant realitat que m'ha anat envoltant». I el llibre acaba així: «Després d'una colla d'anys, intensos i no sempre fàcils, escric aquestes últimes ratlles davant la mar de Calella, un matí de primavera, envoltat de silenci. Després de viure l'agitació del temps, és agradable ser, ara, l'espectador de la pacífica escuma que m'acosten les petites onades».
