Abstenció, indignació i política

La tendència a la baixa de la participació electoral fa anys que és palesa. Des del cicle electoral (parlament espanyol i català i municipals) del 1993-1995 la caiguda és clara i es passa d'una mitjana de participació del 68% al 62% del darrer cicle (2008-2011). La participació mínima es dóna sempre en les eleccions municipals (del 65% del 1995 al 55% del 2011), i la màxima, en les eleccions al Parlament espanyol (del 76% del 1993 al 71% del 2008). Les dades de participació confirmen així la creixent desafecció entre els ciutadans i el sistema polític que detecten les enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat. I això fa que les dues forces polítiques dels tres darrers presidents de la Generalitat només obtinguessin el 19% (PSC/CpC, Pasqual Maragall), el 15% (PSC/CpC, José Montilla) i el 23% (CiU, Artur Mas) del total de vots possibles segons el cens electoral.

La crisi econòmica, la lentitud a reconèixer-la i la manca de solucions reals han accelerat el procés de desafecció que ha tingut la seva màxima expressió en el moviment delsindignats o del 15-M. És un moviment en què conflueixen diverses sensibilitats. D'una banda, la presència de grups marginals i antisistema, tot i que minoritària, provoca desconfiança per la radicalitat amb què sovint presenten les seves demandes i les puntes de violència que s'associen a aquests grups, a vegades alimentades per desafortunades intervencions de les forces de seguretat de les quals s'haurien de derivar responsabilitats polítiques. De l'altra, una àmplia majoria que no sempre -o no en gran part- ha participat en les acampades però que comparteix els greuges expressats pel moviment delsindignats, ja que els pateixen en primera persona. No, encara que s'intenti criminalitzar-lo per l'actitud de quatre brètols contra el funcionament de les institucions que són la màxima expressió de l'estat de dret i, per tant, la garantia de l'estat democràtic o perquè una minoria incompleixi el pacte per desallotjar la plaça de Catalunya, el suport i les simpaties que concita el 15-M no són, fonamentalment, les d'un moviment antisistema, sinó tot al contrari: és un moviment ciutadà que reclama les reformes necessàries per humanitzar el sistema i aprofundir en la seva qualitat democràtica. No tota l'abstenció està en el 15-M, ni tots els participants i simpatitzants del 15-M conreen l'abstenció.

AIXÒ No obstant, la distància que separa les reivindicacions dels ciutadans i les propostes presentades pels partits polítics tendeixen a incrementar-se a mesura que s'aprofundeixen els efectes negatius de la crisi sobre l'ocupació i els serveis bàsics de l'Estat del benestar. La prioritat donada a la reducció del dèficit i del deute té uns costos socials negatius evidents. I, sovint, el discurs polític es converteix en un motiu més d'indignació. Només cal veure què ha passat en el denominat debat sobre l'estat de la nació.

A la vista de les dades econòmiques, de l'atur, de la pressió dels mercats sobre el deute espanyol, dels efectes contaminants de la crisi grega sobre la perifèria de la zona euro i del creixement de la indignació ciutadana, hom podria pensar que Espanya està a punt de caure en el precipici, com apuntava l'amic Joan Tapia fa uns dies en aquestes pàgines, i, creure, erròniament, que aquesta és ara per ara la màxima preocupació dels nostres representants. Però, una vegada més, no ha estat així. Al contrari, el mencionat debat s'ha centrat només a insistir en les responsabilitats (elladrillazo, segons paraules deJosé Antonio Alonso) de les dues legislatures deJosé Maria Aznar en l'actual crisi(José Luis Rodríguez Zapatero) o en l'avançament electoral sense especificar quines reformes es pensen adoptar per solucionar la situació(Mariano Rajoy). Consideracions similars es podrien fer del Parlament de Catalunya, tot i que els partits catalans semblen més conscients de la gravetat del moment. Com si a aquestes alçades de la crisi fos determinant qui hi té menys o més responsabilitat (de les grans entitats financeres ningú en parla) quan el que hauria de ser fonamental és quins pactes de futur són necessaris i estan disposats a pactar els partits majoritaris per sortit de l'actual atzucac. Paradoxalment, ¡només els infamats partits nacionalistes (CiU i PNB) han aportat alguna llum d'esperança per salvar Espanya! Això sí, amb el Congrés gairebé buit, com va criticarJosep Antoni Duran Lleida. És tan difícil d'entendre que calen solucions que vagin més enllà de carregar els costos de la crisi sobre els més febles i que aquestes solucions només es poden prendre amb un gran pacte d'Estat (nacional a casa nostra) entre els partits majoritaris que només semblen preocupats pels resultats de les properes eleccions espanyoles.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

CALDRÀ esperar, com apuntava Josu Erkoreka, que la indignació ompli la Grand-Place de Brussel·les perquè alguns polítics (UE inclosa) s'adonin de la gravetat de la situació i que la política no pot seguir supeditada només als dictats de l'economia especuladora. Algú es pot estranyar que, segons el darrer baròmetre del CEO, el 43% dels catalans votarien per la independència en un referèndum d'autodeterminació convençuts que això d'Espanya no té sortida.

Catedràtic d'Història Contemporània de la UB.