¿El 15-M, un Tea Party de l'esquerra?

Els dards contra el 15- M segueixen fluint en la premsa de dretes de Madrid. Als intents de criminalitzar o banalitzar el moviment ciutadà i la seva autèntica transcendència l'està succeint com a argument la tesi que aquesta onada d'indignació no va dirigida a les polítiques conservadores, sinó que afecta sobretot o exclusivament el PSOE. Així ho escriuJosé Antonio Gundína La Razón:«És un passar comptes de l'esquerra sociològica contra els seus propis dirigents, si fa no fa com l'impuls edípic de matar el pare(...),per més que intentin maquillar-ho ficant el PP al mateix sac del descontentament».Edurne Uriarte,aAbc, abunda en aquesta interpretació i diu que el moviment dels indignats és a l'esquerra espanyola el que el Tea Party és als republicans dels Estats Units,«una protesta popular i populista sortida del seu propi entorn ideològic». També aEl Mundoels agrada relacionar el 15-M amb les hores baixes que està passant el PSOE.Lucía Méndez assegura que«pot ser injust[que Zapatero sigui el boc expiatori de l'empobriment d'Espanya], (...)però li ha tocat i la bola de neu és imparable»,perquè«els indignats no tenen armes ni capacitat per fer pagar els seus pecats en la crisi als banquers, ni a les agències de qualificació, ni a Angela Merkel, ni a Van Rompuy, ni a Trichet, ni a Fernández Ordóñez. Però sí que tenen l'arma del vot, més aviat del no vot, per castigar els pecats del Govern de Zapatero». En aquest mateix diari,David Gistau posa l'estrambot en forma de símil futbolístic i assegura que el 15-M«ha aconseguit el mateix que el Barcelona de Guardiola: passar per una d'aquelles coses que, al ser virtuoses per definició, transformen en una entitat perversa qualsevol que s'hi oposi, o fins i tot que ho matisi».

Per contrast, la lucidesa, com és habitual, nia enJosep Ramoneda (El País): el poder polític és cada cop més feble davant del poder financer,«una veritat com una casa que no es vol reconèixer perquè deixa tocada l'autoritat de la política», ja que«el pitjor que li pot passar a un governant és que la gent s'adoni que va nu», ergo, que les mesures que es presenten com a inexorables ho són«perquè la política no té poder per negar-s'hi, no perquè hi hagi cap llei natural que les converteixi en inevitables». Més clar, l'aigua.