Una ruptura que no va néixer el 22-M

No s'ha girat full a Euskadi, i probablement tampoc en cap altre racó de l'Estat, amb motiu de les eleccions del 22 de maig. I si algú hi comptava, estava equivocat. Incloent-hi aquell significatiu percentatge de votants -fins a 100.000, presumptament- que una enquesta del Govern basc assegura que haurien votat diferent si haguessin sabut els resultats que es produirien.

La irrupció de Bildu al mapa no deixa de ser unrevivalde radiografies sociopolítiques relativament estables amb l'additament d'una concentració de petites forces al voltant de les noves sigles, cosa que ha servit per amalgamar el sector més fragmentat del país: el de l'esquerra nacionalista. L'estabilitat d'aquest ciment encara s'ha de provar, perquè l'aparença d'un bloc petri que comporta l'eufòria d'un resultat millor de l'esperat pels seus mateixos promotors haurà de passar pel sedàs dels pròxims anys d'acció política. És un desgast que en el passat van experimentar amb resultats dramàtics alguns socis com Eusko Alkartasuna, però del qual ha estat exempta l'esquerraabertzaleradical, a la qual la il·legalització va ajudar a compactar quan més inestable es feia.

Però si en algun cas ha estat evident que les inèrcies arrossegades eren tan severes que no es podia fer del 22-M una refundació política del país és en la relació entre PNB, PP i PSE. El pacte dels dos últims, que fa dos anys va desallotjar del Govern basc els nacionalistes, sí que va ser una fita que delimita el mapa polític. Una fita que ha deixat de mans lligades els socialistes bascos més que a ningú i que els ha disminuït en la representació institucional més fins i tot del que el càstig de les urnes imposava. El cordó sanitari que els populars van exigir al voltant de Bildu per impedir que accedissin a les institucions ha acabat estrenyent el coll del PSE i ha costat les alcaldies de Vitòria-Gasteiz -que passa a mans del PP- o de Donostia -dolorosament perduda perOdón Elorzaenfront de Bildu.

SEMBLAVA anticipar alguna cosa així el president dels socialistes bascos,Jesús Eguiguren,quan en plena campanya electoral va suggerir que el seu partit hauria d'afluixar les amarres del PP i buscar socis més propers a les seves concepcions del país, al repte de la pacificació i de la convivència social i política a Euskadi. El futur pot anar en aquesta direcció, però el futur immediat del socialisme basc és una recomposició de files amb la mirada posada en la conferència política que celebrarà a la tardor i de la qual haurà de sortir una reflexió crua i una proposta més enganxada a la realitat del que ha demostrat que ho està el discurs del canvi de la majoria social basca que va justificar fa dos anys el pacte antinacionalista.

Adherir-se a aquest pacte que va patir en les seves carns ha estat, de manera absurda, l'oferta que els seus firmants han formulat al PNB per frenar Bildu. Amb una apel·lació afegida a la responsabilitat institucional i al model de país que no ha fet més que facilitar les decisions al primer partit basc. El fenomen de Bildu podria haver alterat algunes de les estratègies del PNB de cara a la recuperació del Govern d'aquí a dos anys i la renovació de totes les seves executives, que toca a finals d'aquest. No obstant, la polarització de la resta de forces li ha tornat a cedir el centre polític amb el sol gest d'optar per si mateix i presentar els seus propis candidats a totes les institucions. La decisió ha provocat que PP i PSE l'acusin de tenir un pacte tàcit amb Bildu per repartir-se els governs i que Bildu li retregui que està fent bloc amb els primers per minimitzar la seva presència. A la pràctica, hi ha hagut de tot. Fins i tot un alcalde de Bildu gràcies als vots del PSE contra el PNB.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A un costat i l'altre del nacionalisme històric es mouen els que aspiren a substituir-lo en aquest paper central que ha desenvolupat en la política basca en les últimes dècades. Bildu és l'encarnació d'aquell pol sobiranista dissenyat per oposició al partit d'Urkullui el pacte del canvi de PP i PSE no ha madurat del seu origen de canviar els governs nacionalistes. Tot plegat ha acabat resolent per la via de la cohesió qualsevol debat intern dins del PNB, conscient que actualment no compta entre la resta de forces amb socis fiables però sí amb un ampli espectre d'aliats de circumstàncies. Amb la mirada posada en les eleccions autonòmiques del 2013, la seva estratègia serà de desgast sistemàtic del PSE i deLópez.

La resposta mateixa donada pels nacionalistes a les primeres ofertes de PP i PSE retrata aquesta prioritat. Al demanar-li al PNB un pacte per les institucions, la seva resposta va ser que s'hi incloguessin totes les institucions. Ensenyar-li el camí de la porta d'Ajuria Enea allehendakariPatxi López n'hauria estat la conseqüència. Això era massa derrota en només dos anys per al socialisme basc, que ha absorbit tot el càstig al seu acord de Govern amb els populars mentre aquests tornen a sobredimensionar el seu pes real per l'aritmètica electoral. Per pura decantació de la mixtura sociopolítica basca i les inèrcies arrossegades pels seus protagonistes, la prioritat fonamental del PNB de recuperar el Govern té avui bases més sòlides. Periodista.