Temps d'esperança a Bengasi

El naixement d'una democràcia és una cosa bonica, però no és sempre agradable. Abans que comencés l'actual sublevació, el coronelGaddafija va impedir l'entrada de diners a Bengasi perquè la ciutat s'apagués lentament. En aquests moments de desordre revolucionari, la ciutat sembla encara més caòtica. Però, així com aquella letargia forçosa va alimentar la resistència, la profusió improvisada de velles banderes, pancartes casolanes i octavilles avui és un signe de grans esperances.

Vaig anar a Bengasi per inaugurar la primera oficina de la Unió Europea (UE) a la Líbia lliure. Vaig arribar a la rebatejada recentment plaça de la Llibertat, vaig veure la bandera de la Unió Europea onejant a prop del jutjat i em vaig reunir amb algunes de les persones que estan lluitant per la democràcia. Com a la plaça de Tahrir del Caire, no només hi he vist entusiasme per les reformes, sinó també molta simpatia pels europeus. Em van acollir més com a una amiga que com a l'hoste que es rep per primera vegada. «Benvinguda, Cathy, benvinguda Europa», em deia un, «sabem que us preocupeu per nosaltres; gràcies per visitar-nos; torna una altra vegada».

A les oficines del Consell Nacional de Transició (CNT),Fatmaem va donar la benvinguda abillada amb el vestit tradicional libi. La nena, alta per tenir només sis anys, havia vingut a oferir-me un ram de flors i se sentia cohibida al saber-se el centre d'atenció. Em va dir que li agradava dibuixar i que tenia dos germans més petits, però que, per desgràcia, el seu pare havia mort i el seu oncle ara s'ocupava de la família. Amb Fatmaasseguda al meu costat, vaig començar a parlar amb els líders del CNT sobre les seves esperances per al seu país. Em van dir: «Volem fer-ho nosaltres mateixos, només necessitem que ens ajudin en algunes coses». La seguretat és una de les seves principals preocupacions. Per reforçar-la, volen que es gestionin més bé les fronteres i un sistema eficaç de concessió de llicències d'armes que n'eviti la proliferació indiscriminada.

Els joves libis amb qui vaig parlar estaven més preocupats per com havien de participar en una democràcia. «No només és una qüestió d'eleccions», em va dir un. Com a Egipte, la revolució té una àmplia base social, unida al voltant de reivindicacions essencialment laiques com són la llibertat, la justícia i la igualtat. La religió hi té un paper important, però no essencial, almenys de moment.

També em vaig reunir amb representants de la societat civil.Mohammad,un defensor dels drets humans que va estar vuit anys com a presoner polític, em va dir: «Estar a la presó no va ser el pitjor», «el principal delicte deGaddafi ha estat el d'intentar matar el nostre esperit i els nostres somnis».Iezidés un d'aquests joves revolucionaris demòcrates coneguts a comshabab.Ara dirigeix una emissora de ràdio. Els mitjans han adquirit una gran importància a Bengasi: des que va començar la revolució s'han creat 55 periòdics.

Les dones amb qui vaig parlar volien tenir un important paper en el futur del país. Em van transmetre el missatge que les dones havien de confiar en si mateixes per comprendre que poden contribuir a construir la democràcia. No havien tingut mai aquesta oportunitat i per això necessitaven ajuda.

Vaig sortir de Bengasi determinada que la UE proporcionés aquesta ajuda. La tasca de la UE a Líbia, com a Egipte i Tunísia, és proporcionar assistència pràctica, no només ara, sinó molt després que hagin callat les armes i els mitjans de comunicació occidentals hagin tornat a casa. Amb la nostra ajuda, la democràcia pot arrelar de manera profunda: llibertat d'expressió, drets humans, Administració imparcial, independència del poder judicial, respecte de la propietat i cultura de la igualtat i la dignitat.

Però una autèntica democràcia no pot imposar-se des de l'exterior, perquè fracassarà si es percep com la versió actualitzada de l'imperialisme occidental. La meva curta visita a Bengasi ha aclarit qualsevol possible aprensió que l'ajuda de la UE sigui vista així. L'anhel de democràcia és evident a tot Líbia, i no només a les ciutats de la part oriental controlades pel CNT. No vaig ser jo la primera que va parlar de drets humans i d'Estat de dret, sinó ells.

És clar que ningú pot garantir que la Líbia post-Gaddafisigui un model de democràcia liberal. La història és plena d'exemples de revolucions que descarrilen. Per això, perquè la tirania pot tornar, la Unió Europea col·laborarà estretament amb la nova Líbia per garantir que la democràcia prosperi i sigui duradora.

Vaig DEIXAr Bengasi amb optimisme, convençuda que Líbia pot aconseguir aquest objectiu. Havia vist gent intel·ligent, realista i disposada a afrontar el repte. El que va ser més encoratjador va ser quan vaig preguntar a un grup de persones sobre el futur dels cercles pròxims aGaddafi.Algú va dir que seguirien l'exemple de Sud-àfrica: crearien una Comissió de la Veritat i la Reconciliació. Els altres van assentir, no només perquè hi estiguessin d'acord, sinó simplement perquè aquesta conclusió els semblava més que evident.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Alta representant de la UE per a Afers

Exteriors i Política de Seguretat.