Les actituds davant la crisi
Consciència individual i col·lectiva
És imprescindible que el sistema de valors que s'ha imposat els últims lustres sigui reformat
Consciència individual i col·lectiva_MEDIA_2 /
És clar que vam anar a votar. Va ser molt el temps que vam haver d'esperar que arribés la possibilitat de fer-ho, massa vides les que van ser immolades en l'afany, excessiu el nombre d'anys perduts en diverses presons i exilis. No obstant, al final, la democràcia va arribar tota sola i el del Ferrol va morir al llit, en un bany de sang, sí, però al llit, acollit a l'ombra vivífica del mantell de la verge del Pilar i, almenys així cal suposar-ho, agafat del braç incorrupte deTeresa d'Àvila,aquella dona que els tenia molt ben posats, que diria un vell professor que va ser molt amant de les dones valentes i indomables. El cas és que el del Ferrol es va morir al llit i ens va llegar el nivell de renda per càpita per sota del qual les democràcies no funcionen o ho fan amb moltes dificultats.
UN COP MORT el del Ferrol, els seus diputats a corts es van fer l'harakiri, es van immolar en pro de l'esperança comuna i encara no els ho vam agrair prou. Tanta lluita, tant exili, tanta presó, tantes morts, tant disbarat havien servit per cuinar el caldo de cultiu en què fermenta la consciència ciutadana. Fins i tot ells mateixos estaven convençuts que allò havia de canviar. I va canviar. Però ens vam oblidar de considerar que molts dels centenars de milers que van assistir a l'enterrament del general baixet també van ser a la manifestació que es dolia per les morts dels advocats assassinats al seu despatx d'Atocha; és a dir, ens vam oblidar o no vam tenir gaire en compte que la gent sempre és la mateixa i que només es decideix al canvi quan les coses no canvien durant massa temps o ho fan massa ràpid. La gent sempre és la mateixa. Per això, malgrat que les esperances s'estirin, al final s'acaba afrontant l'intent de millorar la realitat i convertir-la en una cosa més habitable.
Així, tot va començar a millorar. Ens vam dotar d'infraestructures viàries que feia segles que reclamàvem; vam construir auditoris i tantes cases de cultura com vam voler; vam portar (gairebé sempre amb diner públic) els millors cantants i grups musicals del moment internacional perquè actuessin per a nosaltres; en algun dels nostres petits països espanyols es van rodar més pel·lícules en un any que en petits i pròspers estats com Dinamarca; vam millorar la nostra oferta turística i vam començar a disfrutar-ne nosaltres mateixos; vam fer del nostre sistema sanitari un dels millors del món, si no el millor; la recerca científica va començar, per fi, a funcionar i l'ensenyament públic va aconseguir que el nivell acadèmic col·lectiu mitjà dels espanyols fos el més alt de tots els que hi ha hagut fins ara i així fins a satisfer les grans esperances de manera que la gent nascuda en la immediata postguerra van veure com millorava la seva condició ciutadana, des del mateix moment del seu naixement, minut a minut, gairebé fins ara mateix.
No obstant, ens vam oblidar d'algunes coses. Vam fer que pugés el nivell acadèmic mitjà col·lectiu, sí, però vam abaixar la guàrdia i va baixar el nivell mitjà individual. Ens va passar per alt que de les situacions còmodes no sol sortir-ne res de bo i ens vam oblidar de la pedagogia de l'esforç. Vam gastar el diner públic a cor què vols. Ens vam passar amb les subvencions, els sous i les comissions que van servir per anestesiar una elit cultural que fins aleshores havia estat combativa; es va diluir en viatges internacionals, no pas dels presidents autonòmics, sinó dels alcaldes de les petites viles i pobles que esquitxen la geografia pàtria; el vam utilitzar per millorar places i jardins, però ens vam oblidar de crear un teixit industrial fort, d'assentar les nostres empreses, de limitar l'alta especulació financera dels nostres bancs, i vam consentir que la seva principal funció social, la de generar crèdit que permetia a les empreses afrontar els anys de vaques magres, passés a formar part del passat. A poc a poc, tot es va anar deteriorant en la que s'afirmava que era la novena economia del món. I ens va fallar la consciència individual per molt gran que tinguéssim la col·lectiva.
Ara hem tornat a votar, però amb això l'única cosa que hem arreglat és la nostra consciència democràtica. Ara és el moment que la suma de les consciències individuals palesi la necessitat del canvi i que tots els mals l'existència dels quals solem ubicar en els polítics comencem a reconèixer-los en nosaltres mateixos, no perquè ells no tinguin la culpa del que ha succeït, que la tenen, els uns i els altres, sinó perquè una vegada reconeguda també en nosaltres puguem exigir que els polítics es vegin impel·lits a la seva condició de servidors públics i desertin de la casta en què s'han convertit. Només així podrem continuar votant sense el cap cot.
És necessari reformar les lleis fins a acomodar-les a les necessitats de la societat actual, tan diferent de la de fa 30 anys. Però és imprescindible que el sistema de valors que s'ha imposat els últims lustres sigui reformat i reconduït als necessaris límits de compromís individual. Fora que vulguem que aquest nivell mitjà de renda per càpita se'n vagi en orris i arrossegui el debilitat teixit democràtic que ara ens sustenta. Escriptor.
