Polítics al rescat

¿Deu ser el desprestigi de la classe política, el menyspreu que la ciutadania sent per la seva funció, conseqüència d'alguna cosa més que de la mateixa mediocritat que la conforma? A vegades es diria que sí. Fins i tot en ocasions es podia pensar que aquest desprestigi és una malaltia, una afecció tardofranquista. No és així exactament, però ho podria semblar. En gran mesura ho és. L'anterior cap de l'Estat acostumava a recomanar a parents i amics que fessin com ell, que no es fiquessin en política.

Des d'aleshores, i també ja llavors, hem vist massa casos de corrupció, a un costat i a l'altre dels sistemes d'idees en què se sustenten els diferents partits, i contemplem dia a dia la preponderància dels interessos d'aquests sobre els generals de la ciutadania com per ignorar que han fet mèrits suficients a fi de merèixer l'opinió que la majoria sustentem. I no pocs han reprès l'antic consell del dictador.

No obstant, aquesta mateixa majoria és conscient que els partits polítics són necessaris i no ignora que la democràcia, els més de 30 anys que fa que en disfrutem, ha portat aquest país -que de tantes formes anomenem- a les cotes de prosperitat que ara veiem tan amenaçades. Per això la gent va anar a votar el 20 de novembre. La gent no vol embolics, vol democràcia. I benestar. Però el descrèdit dels polítics no ha disminuït per això. Es creu en la democràcia, però no en els partits en què aquesta se sustenta. La classe política s'ha convertit en una casta.

Abans que anessin a fer-ho vaig preguntar a no poques persones del meu entorn si coneixien els noms dels tres primers candidats al Congrés de la llista que anaven a votar. No crec que se sorprengui cap lector si dic que gairebé tots els ignoraven. És innecessari que justifiqui que ja no vaig preguntar pels de les altres llistes. ¿Però per què aquesta ignorància? ¿Per què aquesta desafecció per les persones que teòricament els representaran al Congrés dels Diputats? És també innecessari que s'expliqui el perquè. No els podran demanar responsabilitats en el futur. L'única responsabilitat que es pot exigir és la que afecta el partit, i aquesta consistirà en un acte electoral més al cap de quatre anys. Llavors votarem o no el partit pel qual ara ho hem fet i en això consistirà per a nosaltres la tan cèlebre Festa de la Democràcia.

És necessari que els diputats siguin responsables davant els que els elegeixen. Si això s'aconseguís, la corrupció, aquell mal endèmic de la població humana, afectaria els noms de les persones i no les sigles dels partits. I podríem saber els noms dels honestos en una mesura que ara sembla un desideràtum. Aquestes últimes setmanes he intentat recordar els noms de molts polítics honrats que he conegut, ja fa 20 anys, i m'he preguntat el perquè de la ignorància d'aquests noms i dels que han continuat la seva honesta trajectòria. I també el perquè de la ignorància de les seves obres. Posaré alguns exemples que estic convençut que han de tenir les seves correspondències en altres àmbits.

Darrere de la moda gallega, aquell fenomen mundial, darrere d'aquella plèiade de noms que va des de Zara a Verino, des d'Adolfo Domínguez a Bimba i Lola, hi va haver polítics que van dedicar feina i pressupostos, campanyes i eslògans, al seu establiment i promoció. I que van ser honrats. ¿Qui se'n recorda? Darrere dels cultius marins, on els gallecs hem passat de recol·lectors de mariscos a líders mundials en la seva producció, passa el mateix, i així sector rere sector, en una mesura o una altra, hi ha noms i equips dels quals ja ningú guarda memòria ni reconeixement de la seva feina. Potser no està malament que així sigui, però seria bo poder comparar-los per tornar al servei públic la consideració que tots ens mereixem.

Notícies relacionades

Fes el que tu creguis

Milei llança Vox, que marca el seu primer gol

Ara -agradi a uns, disgusti a altres la manera com ho fem i amb qui ho farem- comença una nova etapa política. És hora de fer alguna valoració. ¿Quina? Doncs potser la que encerti a expressar el desig d'una àmplia i fructífera regeneració democràtica que comenci pel fet de reconèixer que, si sumem el que ha deixat de guanyar, amb el seu sou de registrador de la propietat, qui ja és president electe del Govern d'Espanya, i li restem el que ha obtingut com a polític en tots els anys que fa que exerceix aquest servei públic, la diferència ens faci pensar que ha arribat a la Moncloa un altre polític honrat, un altre més, perquè n'hi ha hagut altres, un d'ells se n'està anant ara mateix, però es dóna la circumstància que el que arriba ho fa en el moment més baix de valoració de la classe política i es fa imprescindible una recuperació també en aquest sentit. Tant de bo que el seu exercici ens rescati de la crisi econòmica, però tant de bo aconsegueixi rescatar-nos d'aquesta brutal crisi de valors que travessem i pugui adaptar les lleis que han esdevingut obsoletes i fins i tot contràries a les necessitats actuals, no només a les econòmiques o socials, sinó a la necessitat que les nostres institucions siguin respectades, defensades i estimades per la ciutadania. De les econòmiques n'hem de sortir entre tots o no ens en sortirem. Però d'aquestes altres han de ser els mateixos polítics els que ens en rescatin.

Escriptor.