Una història sense remei

Diu la Bíblia que el nombre de necis és infinit. S'hi hauria d'afegir que ara molt més que en els temps de l'Antic Testament, on la gent va quedar impactada pel diluvi universal, la destrucció de Nínive, o de Sodoma i Gomorra. Déu va dir al que implorava: «Busqueu-me un home just», i el salvador de la ciutat no en va trobar ni un. Avui els poderosos són genuïns busca-raons, ambiciosos sense límit, globalitzadors sense remei, amassadors de fortunes ingents, capitalistes d'una barbàrie sense fronteres... Els urbanites de les metròpolis són víctimes d'una suposada llei per a tots i d'una cobdícia de cadascú mesurada en els límits del consumisme desaforat i de l'hedonisme passat de la ratlla. El ciutadà, sotmès a una deformada escala de valors, presa del relativisme moral i en mans de dirigents sense principis, orfe de lideratges transcendents, és un cec en un túnel on s'eclipsa la llum de l'esperança. ¿Aquest ciutadà sap on el porten els seus governants?

Probablement al col·lapse, igual que l'hi van portar entre els anys 1930-1945 els fanàtics, els demagogs i els pusil·lànimes d'Europa. Després del caos, emergeix l'horitzó delsordinadorsil·luminats, aquells que van pretendre construir el «nou ordre» a Alemanya, a Itàlia, al Japó; o aquells que van somiar amb les seves utopies des de la revolució d'octubre de 1917 a Rússia, i van prodigar milions i milions de morts en les seves fantasies de reestructuració social pel que fa a la justícia, eclipsant així la llibertat dels humans. Només cal llegirMein kampf, deHitler. OLa carta a Occident,deSolzhenitsyn,oEl llibre negre del comunisme.El problema no és el segle XX amb tots els seus excessos, sinó l'absència de conclusions empíriques sobre les causes d'aquest desastre, perquè el desordre s'ha expandit al món econòmic i financer, amb gravíssimes derivacions en l'escala de valors que desvertebra aquesta societat en què vivim o habitem amb milions d'aturats, amb elevats percentatges de joves sense feina i -el que és pitjor- sense perspectives que en trobin als seus llocs d'origen. Les emigracions són una escapada, una fugida, una incògnita. Al capdavall, una martingala d'inseguretat. ¿I és aquest un horitzó per a tanta joventut?

Si les causes es donen, no és legítim negar-ne les conseqüències. Les primeres axiològicamente arrosseguen les segones; d'aquí ve la reflexió d'Ortega y Gassetsobre la història com a «mestra de la vida».Raymond Queneau afirma que «la història és la ciència de la desgràcia dels homes». Negar-ho és una invitació al suïcidi, opció que els joves, més enllà dels efluvis romàntics, no poden contemplar en virtut de la seva pròpia biologia. Però, quan no s'ofereix un horitzó clar i il·lusionant, la seva ambició s'empantanega, i es podreix el medi on habiten fins que les seves energies fermenten i arriben processos socials descontrolats com a resposta, en algun cas predeterminats per estratègies revolucionàries. ¿No és aquest l'escenari del Magrib, Líbia, Egipte, Tunísia, Bahrain...? La determinant d'una demografia explosiva i sense perspectives de futur sostenible és, sens dubte, la causa de la seva desafiadora reacció. Societats amb el 70% de població de menys de 35 anys i sense oferta de feina o professió raonable no concorden amb la sostenibilitat social, i encara menys amb una pau social sense justícia. Al cap i a la fi, els de sempre adduiran motius de seguretat per sobre de les raons de llibertat.

Aquest és un escenari que requereix un «judici sintètic a priori», tal com exigiaKantal segle XVIII. Tot és previsible, si les raons causals són estimades en la seva dimensió objectiva. Que del Japó en podia sorgir un desafiament de l'àtom com a font d'energia era perfectament predictible, si es consideren els factors de risc en tota la seva potencialitat: zona sísmica extrema, tsunamis i terratrèmols de la màxima gradació com a hipòtesi, concentració atòmica en zones de riscos màxims... Els profetes de l'antigor són els analistes d'avui. Una altra cosa és somiar, no raonar, com als anys 60 s'argumentava des de campanyes d'Àtoms per a la pau. M'ho va fer comprendre el viceministre d'Exteriors de l'URSSPetrowski, el 1990, al Kremlin, a l'argüir que, per sobre de complexos ideològics, tots els europeus dels dos costats del teló d'acer compartíem una «casa comuna europea»

-evident a partir de l'accident de Txernóbil- i una deriva nuclear del conflicte a partir d'una guerra convencional: «Només cal llançar una bomba convencional sobre una central atòmica. Les conseqüències -va dir finalment- són idèntiques».

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

L'apocalíptica crisi actual del Japó, el conflicte social i polític del Pròxim Orient i la brutal realitat economicofinancera d'Occident, tot alhora, haurien de suggerir als nostres líders una severa reflexió al voltant de lacausalitatdels fenòmens socials i elconseqüencialismede l'absència de lògica en la consideració dels factors que enterboleixen el nostre temps. En definitiva, la història com a mestra de la vida. Caldrà escoltar, si no volem inundar-nos d'estupidesa col·lectiva.

Exdiputat del PP.