Derbi com a símptoma

Seria un error pensar que assistim a una epidèmia de deslocalitzacions, però l'error seria encara més gran si es considera que l'anunci de desplaçar la producció de Derbi de Martorelles a Itàlia és tan sols un cas aïllat. Derbi és el símptoma d'uns problemes de fons que viuen des de fa temps alguns sectors de la indústria catalana, agreujats en aquest cas pel canvi tecnològic de les motocicletes a la tracció elèctrica.

Assistim a una amenaça de deslocalització que no té el seu origen ni en la productivitat ni en la competitivitat de la planta. Les raons són unes altres i de gran calat. Assistim a les conseqüències d'haver perdut el control del capital de les empreses que tenen plantes al nostre país, que es converteixen en més importants encara en els moments de reestructuració, que en aquest cas és de triple naturalesa: tecnològica, de productes i de mercats.

Derbi és el símptoma del que està passant en les dues rodes i pot succeir en altres sectors si els esforços institucionals es limiten a mantenir càrregues de treball sense assegurar un compromís de transformació per a la fabricació de vehicles de tracció elèctrica o híbrida. Últimament es repeteixen casos de deslocalització que no són cap a països amb costos laborals inferiors o amb millors nivells de productivitat.

Estem pagant les conseqüències d'haver perdut el capital de control d'una bona part de les plantes instal·lades a Catalunya. El nostre teixit industrial ha estat sotmès a grans reestructuracions que, des de finals dels anys 70, han comportat la pèrdua d'importants empreses industrials de referència. I encara que amb l'entrada a la UE semblava que el procés canviava de direcció, no va ser així. Moltes de les inversions estrangeres posteriors a l'any 1986 no anaven orientades a nous projectes, sinó a la compra de quotes de mercat a partir de la compra d'empreses espanyoles ben situades en el seu sector.

Hi han intervingut diferents factors. D'un costat, la debilitat financera d'algunes de les nostres empreses. L'escàs compromís del sector financer que ha preferit agafar petites i rendibles participacions en grans empreses abans que recolzar els processos de transformació tecnològica i productiva de sectors que requerien un capital de referència estable, encara que fos de manera transitòria. I, quan ho han fet, ha estat atenent requeriments polítics que no sempre han tingut lògica econòmica. També hi ha incidit la poca cultura de cooperació entre empreses familiars (fins a sis n'hi va haver en el sector de les dues rodes al nostre país).

A més, durant ladècada màgicas'ha intensificat el procés de venda d'empreses industrials. La temptació dels titulars d'empreses familiars de fer caixa o canalitzar els seus beneficis cap a l'activitat immobiliària ha tingut les seves conseqüències. És una opció legítima, però amb importants costos en termes industrials. A aquest procés hi ha contribuït la ingenuïtat, en alguns casos papanatisme institucional, amb relació a la suposada irrellevància de la nacionalitat del capital en una economia globalitzada.

El resultat de la interacció de tots aquests processos ha estat la pèrdua de control i, per tant, de la capacitat de mantenir el valor industrial que comporten la incorporació de coneixement i desenvolupament tecnològic amb recursos propis i en cooperació amb universitats i centres d'investigació.

La vida s'està encarregant de recordar-nos, de manera molt crua, la importància del control del capital de les empreses. I que aquest factor sí que incideix, i molt, en les decisions estratègiques, sobretot en els moments de canvi tecnològic. Per això algunes de les nostres empreses han quedat relegades a centres de producció perifèrics, condicionats per decisions de les empreses dels països centrals. Dit en plata: no és el mateix tenir empreses industrials que plantes de fabricació.

I ara, quan molts d'aquests sectors estan preparant importants reestructuracions per afrontar canvis tecnològics que poden canviar el seu mapa global, algunes de les nostres empreses n'estan patint les conseqüències, malgrat els esforços de les seves plantilles i els seus directius. Els vehicles de dues rodes són capitals en la mobilitat urbana i en la capil·laritat de l'accés als sistemes ferroviaris de rodalia. Tenen un mercat amb un gran futur, de manera especial al nostre país. Si, en altres sectors, algunes fàbriques han resultat atractives a nous inversors és perquè en el seu moment van liderar els canvis tecnològics i de productes. Amb això van consolidar la innovació i el talent acumulats pels seus professionals.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Avui Catalunya reuneix prou competències en enginyeria elèctrica i química i condicions per posar en valor de futur l'experiència acumulada a les fàbriques de motocicletes. Seria imperdonable perdre aquest capital. Però per fer-ho es necessita, a més a més, el compromís empresarial i financer i el lideratge institucional que ho faci possible.

Enginyer. També firma l'article Joan Coscubiela. Tots dos són membres del Fòrum de Relacions Laborals d'Esade.