El final de Gaddafi i Europa

En el moment d'escriure aquestes línies, la batalla de Trípoli està a punt de començar. Però, com sempre a Líbia, tot és incert i les notícies són confuses. El 2009, el malaguanyat amicFred Hallidaydenunciava en un article aOpenDemocracyel caos administratiu del règim, la intemperància verbal i les excentricitats de l'autoproclamat líder de la revolució, la pobresa intel·lectual dels dirigents, la repressió de la dissidència, l'opacitat informativa, i acabava afirmant que el règim deGaddafi era un dels més dictatorials i opacs del món àrab. Els libis no gaudeixen de les llibertats més elementals, els drets humans es conculquen de manera sistemàtica, com fa anys que denuncien Amnistia Internacional i Human Rigts Watch, i els opositors són detinguts, segrestats (com el 1990 el pare de l'escriptorHisham Matarque vivia exiliat al Caire) i, sovint, executats.

En 40 anys,Muammar al-Gaddafi ha fet tots els papers de l'auca. Arribà al poder el 1969 amb 27 anys mitjançant un cop d'Estat que acabà amb la monarquia i implantà un règim de partit únic (la Unió Socialista Àrab) que es definia com a revolucionari i socialista, a favor de la unitat àrab i de l'expansió dels principis de l'islam, contrari a l'imperialisme, favorable a la destrucció d'Israel i partidari del Moviment de Països No Alineats. A la dècada dels anys 70, proclamava la revolució cultural, que pretenia donar el poder a les masses, i publicava elLlibre Verd on feia una relectura molt particular de l'Alcorà. El 1977 proclamava l'Estat de les Masses Àrabs de Líbia Popular i Socialista. La retòrica panarabista el va portar a promoure, sense èxit, la unió amb Egipte i Sudan -1969-, Egipte i Síria -1971-,

Tunísia -1974-, Síria i el Marroc

-1984-, i apel·lant al panafricanisme, amb Mauritània, Níger, Mali i el Txad. El 1988, els Estats Units van bombardejar Trípoli i Bengasi i els serveis secrets libis respongueren amb els atemptats de la Pan Am (1988, 270 morts) i la UTA (1989, 170 morts) i conseqüentment el Consell de Seguretat de Nacions Unides decretà el 1992 l'embargament aeri i militar de Líbia i, el 1993, dels equipaments petrolers i dels fons a l'estranger.

Paral·lelament, Líbia es convertia en santuari i suport d'organitzacions armades d'arreu del món. A nivell intern,Gaddafi reprimia amb duresa qualsevol oposició, fos islamista (Front Nacional de Salvació) o de l'Exèrcit (el complot de juliol de 1975 se saldà amb l'execució de 22 oficials). L'11-S li va permetre sumar-se a la guerra contra el terrorisme i, després de prometre pagar indemnitzacions pels atemptats i no desenvolupar armes de destrucció massiva, fou aixecat l'embargament a Líbia. Europa, que no va renunciar mai als hidrocarburs libis, acollíGaddafi amb els braços oberts, com un fill pròdig que torna a casa.

El règim libi renegà formalment del tribalisme el 1969, peròGaddafiha utilitzat les rivalitats tribals dins de l'Exèrcit -molt menys cohesionat que el tunisenc o l'egipci-, i l'oposició entre la Cirenaica i la Tripolitània, per mantenir-se en el poder confiant sempre en els mercenaris africans. El seu fill Saïf al-Islam ha pronosticat una guerra civil tribal si no s'atura la revolta. Però la realitat és que la urbanització ha esmorteït les aliances tribals iWarfalla,la tribu més nombrosa, ha donat suport a l'oposició. Com assenyalavaAl-Hussein Mohammad(BBC,News Middle East, 21 de febrer), la lluita és entre el règim i els seus partidaris, d'una banda, i la població civil oposada al règim, de l'altra, amb independència de l'afiliació tribal.

Com a Egipte i Tunísia, però amb un bany de sang perquèGaddafi es nega a deixar el poder, la població està lluitant per conquerir la llibertat i Europa es mira desconcertada la revolta. La mateixa Europa que, fins fa uns dies, reia totes les gràcies del dictador, i que no reconeix una revolució democràtica a les portes de casa seva. En canvi, el presidentBarack Obamaha llegit molt bé que les revoltes àrabs no són contra Occident sinó contra els dictadors. Són, més enllà del seu èxit o el seu fracàs, un camí sense retorn, ja que el vell model -dictadures per frenar l'islamisme a costa de les llibertats dels pobles- ha periclitat. En tot cas, el nou islamisme mira a Turquia i no a l'Afganistan dels talibans.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Després dels successos de Tahrir res tornarà a ser com abans. Per això Washington s'ha apressat a contactar amb els opositors libis i oferir-los suport logístic i, si cal, ajuda militar, mentre el Consell de Seguretat de l'ONU demanava jutjarGaddafiper crims de guerra. En canvi, Europa, estupefacta i paralitzada per la por, pateix per la possible onada immigratòria i pel preu del cru, desaprofitant així la finestra d'oportunitat que s'obriria si es té el coratge de recolzar les revoltes i d'oferir ajuda econòmica a les democràcies que en puguin sorgir. Més enllà de les cíniques declaracions d'alguns líders europeus, fins ahir enfangats fins al coll amb els negocis dels dictadors, fa la sensació que la UE estava més còmoda amb la situació anterior i que tem afrontar el risc que suposa la lluita per les llibertats dels pobles. ¡No fos cas que perdessin!

Catedràtic d'Història Contemporània de la UB.