El malestar català

La incorporació de les llengües minoritàries espanyoles al Senat, teòrica i fallida cambra de representació territorial, mitjançant un modest sistema de traducció simultània que per ara les trasllada tan sols al castellà, ha rebut la repulsa del PP i del sector jacobí del PSOE (José Bono, Alfonso Guerraamb matisos). Això confirma la generalitzada insensibilitat autonòmica a l'Estat que denuncia amargament i amb raó la perifèria, i molt especialment Catalunya.

La qüestió de les llengües al Parlament, que porta al darrere molts anys de debat fins ara infecund, no és en si mateixa rellevant, ni econòmicament -implantar el sistema no arriba a representar l'1% del pressupost de la Cambra alta, i els recursos han estat detrets d'altres partides- ni políticament, però demostra la vulgaritat centralista sense matisos d'una gran part de l'opinió, que recorre a l'argument utilitarista: ¿per a què aquesta babèlica dispersió si al cap i a la fi tots ens entenem en castellà? No s'acaba d'acceptar que per a un nombre molt significatiu d'espanyols el castellà no és la seva llengua materna, de manera que la possibilitat d'utilitzar-la estableix vincles molt especials amb les institucions. En definitiva, aquest reduccionisme equival a negar sentit, per exemple, al plurilingüisme del Parlament Europeu: ¿no seria més fàcil i racional que els europarlamentaris s'entenguessin entre si simplement en anglès? ¿No es veu potser que el fet de mantenir i utilitzar les llengües nacionals té un abast polític transcendental perquè la idea de la Unió Europea arreli en l'ànima dels europeus?

Les vicissituds històriques d'aquest país des del segle XV ens informen que el sentiment de pertinença espanyola coexisteix amb altres sentiments anàlegs a Catalunya, Euskadi i Galícia, basats en construccions lingüístiques i culturals molt arrelades. Després de diverses temptatives d'organitzar aquesta diversitat, la Segona República va oferir vies raonables per aconseguir-ho mitjançant els estatuts d'autonomia, encara que tot es va frustrar a causa de la impotència del règim i de la seva dramàtica caiguda a mans de la reacció autoritària. Quaranta anys després, la diversitat de l'Espanya plural va ser un dels elements clau que van definir la transició, i la Constitució de 1978.

No obstant, el procés d'assentament de la pluralitat encara no s'ha acabat. En aquests moments, a Galícia, el nacionalisme ha assolit un arrelament relatiu, potser eclipsat pel galleguisme, el regionalisme conservador, i no hi ha una tensió centrífuga rellevant; a Euskadi, el sistema del concert provinent de la tradició foral ha reforçat en gran manera l'autonomia política i ha satisfet la majoria de les reivindicacions identitàries; però a Catalunya, el desenvolupament constitucional de l'Estat de les autonomies no ha satisfet les aspiracions catalanes, probablement mal dirigides en el tram final a través de la fracassada reforma estatutària. Catalunya continua sent una més de les «comunitats autònomes de règim general» -el cafè per a tothom-, i això constitueix objectivament per a ella una humiliació, i se sent en certa manera traïda en la interpretació que es fa del pacte fundacional que es va plasmar a la Constitució, i que consistia en l'acceptació per part de l'Estat d'una realitat històrica i sociocultural diferenciada, que acceptava formar part de l'Espanya democràtica a canvi d'una àmplia autonomia provinent d'una fórmula que, resumidament, es pot descriure com de sobirania compartida almenys tàcita.

Si s'examina el present amb una certa perspectiva, veurem que el nacionalisme, ara de la mà d'Artur Mas,torna al Govern català enmig d'un paisatge desolador: després de l'última poda de l'Estatut -que, independentment de la raó i de l'abast jurídics, ha frustrat unes legítimes expectatives-,

amb la incomprensió de l'Estat per la presència del català al Parlament, amb una manifesta campanya en contra de l'Estat de les autonomies -«insostenible», segons afirmaAznar-, i amb les arques de la Generalitat buides, en part a causa de la megalomania dels seus predecessors i en part, també, a causa de la imposició de l'Estat, que no té més remei que embridar el dèficit.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

El nacionalisme català ha exercit el victimisme com a estratègia moltes vegades sense raó, però en aquests moments és difícil no pensar que el malestar de Catalunya que es palpa en aquests començaments de legislatura té poderosos arguments per existir i manifestar-se. PP i PSOE haurien de veure que en aquest greu assumpte no està en joc solament la distribució del poder, sinó també l'estabilitat d'un model constitucional, fecund fins ara, que pot saltar pels aires si Catalunya no troba la receptivitat intel·ligent d'un Estat ben dirigit i capaç d'adaptar-se realment a les diferents sensibilitats que cohabiten sota el seu sostre.

Periodista.