Cultura: ¿una nova oportunitat?

El nomenament deFerran Mascarellcom a conseller de Cultura del Govern d'Artur Masha produït una certa tempesta. Particularment dins del PSC, el partit deMascarellfins ahir mateix i el partit que, des del 1980, va anar elaborant un model de política cultural catalana ambiciós, garant de la imprescindible autonomia de la cultura. Un model que va ser, molts anys, l'alternativa seriosa a l'absència de model del Govern de Convergència i Unió.

Primer van ser les convocatòries del fòrum Curtó i la declaració dels regidors de cultura de tot Catalunya:Per un marc de cooperació en la política cultural. I, de seguida, des de la Diputació de Barcelona, la convocatòria d'Interacció 84, trobada fundacional de les polítiques culturals locals a nivell català i espanyol; la creació del Centre d'Estudis i Recursos Culturals (CERC), que influiria decisivament sobre les successives promocions de gestors culturals a tot l'Estat; la modernització de la vella xarxa bibliotecària i l'impuls de les exitoses biblioteques denova generació; la creació de l'Oficina de Difusió Artística (ODA), amb l'articulació de circuits estables d'arts escèniques i de música; la creació de les xarxes de museus i d'arxius...

l'ANY 1985 arribaria el desitjat Pacte Cultural, de la mà deJoan Rigol, amb el qual el PSC va col·laborar lleialment i amb convicció, fins que un llamp del cel convergent va fulminar conseller i pacte. L'elaboració dels programes en les successives eleccions al Parlament completarien el quadre, coordinades primer per mi mateix, després perFerranMascarelli posteriorment perJosep Maria Carbonell,sempre amb la contribució imprescindible d'Esteve León. En aquest context,Mascarellimpulsaria el famósLlibre Blanc de la Cultura.

Aquest model venia presidit per una voluntat d'ordenament nacional que no sempre trobava sintonia per dalt, en els governs de CiU, on prevalia la manca de planejament, la incapacitat per arribar a un esquema seriós de cooperació amb l'administració local, una endèmica confusió entre política cultural i política lingüística, el recel obsessiu deJordi Pujol envers els intel·lectuals i artistes, una relació arbitrària amb la societat civil, basada no tant en la concertació de projectes, sinó enla repartidoraque premiava els genuflexos i castigava els descreguts...

I vet aquí la paradoxa: el model alternatiu del PSC, amb un amplíssim consens al darrere, es va esfumar inopinadament quan més universal era el prestigi assolit i més grans les expectatives aixecades. I no em refereixo, ara, al nomenament d'un o altre conseller, sinó a una qüestió més de fons, a un rar desmenjament dins del mateix PSC envers el model elaborat i envers aquells que l'havien fet possible. I això tant des dels qui ho fiaven tot a l'arbitri del príncep («No hi haurà conselleria de Cultura», es va arribar a dir) com des de la fronda inversa, sense més nord que la conveniència del moment. És la història absurda d'un desmesurat malbaratament. I, esclar, com diuen en castellà, «de aquellos polvos, vineron estos lodos».

El fet és que, ara, amb el nomenament deMascarell,la gent del món de la cultura ha respirat. Tenien el melic encongit: pensaven que CiU havia de retornar fatalment sobre els seus passos. Cal convenir, però, que s'ha produït un fet nou, que no és pas l'acceptació deMascarell, sinó la proposta de Mas.¿Això vol dir que CiU és, finalment, capaç de canviar el seu tarannà envers la cultura? Si fos així, més enllà del judici d'uns o altres sobre l'acceptació deMascarell,caldria constatar que som davant d'una novetat que aconsella respostes adequades. La cultura exigeix marcs institucionals sense hipoteques partidistes, on es pugui desenvolupar lliurement. I demana, en conseqüència, la cooperació entre les administracions en favor de projectes eficients, on cadascuna hi contribueixi des de les seves competències. Com també demana una concertació pública transparent amb els agents artístics, socials i empresarials, que faci possible el dinamisme i la catapulta global que necessitem. Aquests han estat els objectius del model esmentat. I els governs d'Entesa, malgrat el decaïment fàctic del model en el PSC, no han deixat d'avançar en aquesta direcció.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Si es verifica el canvi d'actitud de CiU, caldrà concloure que som davant d'una nova oportunitat. I que potser es donen les condicions per a un nou Pacte Cultural, racionalitzador de les polítiques, articulador del sistema. Cosa que, per al PSC, seria del tot compatible amb l'exercici d'una ferma oposició en els terrenys on s'han de produir les diferències bàsiques entre dreta i esquerra: les polítiques educatives, les polítiques sanitàries, les regulacions econòmiques europees... Penso que caldria disposar-se a provar-ho.

Exsecretari de cultura del PSC.