El Govern que vindrà...

Ara que ja coneixem el programa i la composició del nou govern de CiU confegits pel presidentArtur Mas, és legítim i necessari començar a plantejar les bases sobre les quals construir una alternativa política i social capaç de mobilitzar la gent i les idees que, el 28 de novembre, van sucumbir al miratge delcanvio es van quedar a casa decebudes, tant per les mesures antisocials del Govern del PSOE, com per l'actitud incomprensible d'alguns partits del Govern català, els líders dels quals renunciaven, no sols a tornar a governar, sinó a una tasca de govern amb més contingut social, ambiental i sentit territorial que mai.

En el discurs d'investidura d'Artur Masja va quedar clar que, a part de les invocacions patriòtiques i la crida als sacrificis i esforços selectius de la ciutadania -amb significatius silencis sobre les responsabilitats del nostre sector financer, per exemple-, les polítiques per abordar els problemes que afecten el país s'inscriuran en l'ortodòxia de les mesures que s'estan imposant a Espanya i a la majoria dels països europeus: retallades socials, bonificacions fiscals a les grans fortunes i a les rendes més altes, aprimament dels serveis públics, desinversió en infraestructures i equipaments i -com a especificitat catalana- el menyspreu de les polítiques ambientals i energètiques com a motors de recuperació econòmica. Ni una sola proposta innovadora. I pel que fa a l'autogovern, es passa de les proclames sobiranistes a un ambigu procés de «reconstrucció nacional» i de pacte fiscal, ajornatssine die.

Lamentablement, no és probable que, en aquest nou mandat, Catalunya visqui una gran recuperació econòmica, ni que renovi sectors productius, ni que vegi reduït l'atur a la meitat, ni que millori la situació social, seguint així l'estela dels mals pronòstics de l'economia i la societat espanyoles; ja que en temes institucionals, el bipartit imperfecte que formen Convergència i Unió seguirà fent a Madrid el joc ambigu de les aliances variables amb els grans partits estatals, queDuran Lleidamunyirà, ara i després de les properes eleccions generals, per mirar d'estirar alguna concessió.

És per això que no és difícil albirar quins hauran de ser, tard o d'hora, els eixos programàtics d'un Govern de la Generalitat alternatiu a la situació que acabem d'estrenar. S'hauran d'impulsar els profunds canvis en l'estructura econòmica i social de Catalunya que requereixen els temps i que d'altres societats ja han començat a fer sobre la base d'un canvi en el model productiu, energètic i ambiental; caldrà refer les polítiques socials, educatives i assistencials, com expressió no només d'un país més just, sinó també més preparat, més modern, i caldrà abordar sense embuts la necessària redistribució equitativa dels recursos i de les càrregues. Sense oblidar de refer una enèsima proposta d'avenç en l'autogovern, que no es refugiï en el victimisme, sinó que assumeixi la necessitat d'implicar-se en la reforma federal de l'Estat i de les institucions europees com a camí més viable per l'avenç i consolidació d'una nació catalana més lliure, més justa, però també més oberta i solidària.

L'experiència ensenya que, a Catalunya, per bastir una alternativa de govern a la dreta nacionalista no n'hi ha prou amb conjuntures econòmiques i socials desfavorables. Durant l'etapa dels governs deJordi Pujolvarem passar dues crisis gravíssimes, al principi de les dècades dels 80 i dels 90, amb més atur que ara i amb menys protecció social, i no per això va reeixir una alternativa de govern viable des de les esquerres.

Les forces polítiques catalanes que vulguin liderar aquest nou escenari caldrà que es defineixin clarament sobre el sentit i la profunditat dels canvis estructurals, econòmics, socials i ambientals que Catalunya necessita, unint-nos als corrents renovadors que s'estan configurant arreu d'Europa i el món, i que s'hauran de separar radicalment de les receptes actuals, aplicades tant per governs socialistes com lliberals, que ha fet seves el govern de CiU.

El govern que vindrà s'haurà de basar en unes aliances que vagin més enllà de la tinença del poder o de la instrumentalització d'uns pels altres tot buscant hegemonies improbables. El treball d'oposició, en aquest període, pot ser un bon banc de proves sobre la capacitat de construir un discurs i una base social i política alternativa. És l'hora d'apostar

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

-cada força des del seu punt de partida- per un procés de renovació, amb nous lideratges, i de restabliment de confiança entre les formacions polítiques i els sectors socials, econòmics, culturals i cívics que es reconeguin en les idees del progrés, de la justícia social i de la sostenibilitat i que estiguin per una construcció nacional de Catalunya no acomplexada i oberta als nous esquemes d'interrelació entre pobles, estats, nacions i àmbits supraestatals com la Unió Europea.

Diputat d'ICV-EUiA al Parlament.