Periodisme, secret i transparència

La veritat és que Wikileaks s'ha convertit en un espectacle de primer ordre que desborda l'àmbit informatiu i polític per ficar-se pels laberints de la filosofia, la sociologia i l'ètica. N'hi ha que consideren que és el Sant Grial del periodisme; i n'hi ha que, com faHillary Clinton,sostenen que és un atac a la seguretat internacional. A la xarxa es pot llegir queJulian Assangeés un paladí de la transparència o una serp inquietant i verinosa. I a partir d'aquí ve un munt infinit de lloances i desqualificacions. En lloc de periodisme d'investigació, jo ho qualificaria com a periodisme de revelació, derivat d'un determinisme tecnològic. Fruit d'una tecnologia que possibilita una interminable revelació de documents delsanta sanctorumde la diplomàcia nord-americana protegits amb l'etiqueta de confidencials. Un autèntic salt mortal en l'art d'obtenir informació.

Fins a una època recent, copiar un sol d'aquests documents exigia el treball d'un equip d'experimentants espies; ara s'han encaminat cap al portal Wikileaks per mitjà de claus i mètodes que desconeixem, però sí que sabem de la seva eficàcia i que es pot fer i es va fer en molt poc temps. La pols i la gestació de tanta transparència estan envoltats de misteris. En la prehistòrica època del paper com a element imprescindible, s'hauria necessitat un tren de diversos vagons per traslladar tots aquests documents. Segons els càlculs d'un matemàtic nord-americà, no cabrien a l'Air Force OnedeBarack Obama.Una verdadera passada. Es tracta d'una autèntica inundació, però, com en totes les inundacions, el primer que falta és l'aigua potable, que en aquesta ocasió han potabilitzat els cinc diaris escollits perAssangeperquè li serveixin de plataforma de difusió i, al mateix temps, de carta de fiabilitat i credibilitat.

Els mitjans clàssics i tradicionals segueixen sent el disc dur del periodisme. Altres diaris i revistes de la mateixa importància que els elegits han manifestat de diferent forma la seva irritació per considerar-se marginats.The Washington Post, el dels papers del Watergate, afirma que s'ha de tancar el lloc de Wikileaks perquè es tracta d'una empresa criminal; la revistaNewsweek,més vacil·lant queThe Washington Post,només es pregunta si s'ha de denunciar la falta d'ètica de Wikileaks. Després de la primera entrega, en la qual ens deia que aBerlusconili agradaven les festes salvatges i el sexe desmesurat, queAngela Merkelno tenia gens d'imaginació política, quePutinera el mascle alfa de la tribu russa, queSarkozyambicionava ocupar un lloc de primer ordre en l'escena internacional o queZapatero professava un socialisme passat de moda, es va estendre la tesi que no ens descobrien res de nou. Avui, després de conèixer els subtítols i la lletra menuda d'aquests documents, és difícil sostenir aquesta tesi.

Després de la inundació de Wikileaks, algunes coses ja no seran com eren abans. La primera és d'ordre tecnològic i salta en forma de pregunta: ¿es poden protegir les dades sense riscos de fuga en el planeta internet? Perquè si no es poden protegir, tot canvia en el sistema solar de la política, la diplomàcia i tota la resta. Fins ara hem vist el món des de l'òptica nord-americana, de com mou el gaiato el país que pastura més que cap altre en els regnes d'aquest món, però tindria o tindrà un gran interès complementari conèixer els cables dels ministeris d'Afers Estrangers de la Xina, França, l'Iran, Egipte, Cuba,l'Índia i els països que vostès vulguin, i per descomptat els que arriben des de les nunciatures a la Secretaria d'Estat del Vaticà. De particular interès per a nosaltres serien els cables diplomàtics que arriben o han arribat des de Madrid a Berlín analitzant la situació econòmica d'Espanya.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Del debat que s'està derivant a causa de Wikileaks hi ha dos conceptes que tenen una singular rellevància en el seu vessant filosòfic. Són els de secret i transparència. La importància dels papers que estan sortint a la llum rau en el fet que eren secrets i que van ser escrits amb la seguretat que eren confidencials i secrets. Si els que els van escriure haguessin sospitat que un dia o altre veurien la llum, o no els haurien escrit o els haurien escrit d'una altra manera.

Amb motiu d'aquests fets hem vist personatges notables i grups tumultuosos demanant als polítics una claredat total i tolerància zero amb els anomenats secrets d'Estat. El periodisme ha de lluitar per aconseguir de les alcoves del poder la màxima informació possible i ha de ser implacable en la denúncia de delictes si és que es van cometre, però els estats, igual que els individus, per ser operatius, tenen necessitat en ocasions del secret, d'això que pomposament anomenem secrets d'Estat. En un món com el nostre, tan amenaçat pel terrorisme, el secret forma part de l'estratègia per combatre'l. Una transparència total ens portaria a la hipocresia i a la ineficàcia. Periodista.