Carrillo, el pernil i la discoteca

El pitjor del cas -o el millor, perquè tot depèn de les lents que un es posi- és que tots tenen raó i les dues postures admeten comentaris a favor i en contra, comprensió i denotació pura i simple que es tracta d'ardits de la ment, sempre determinada a un deteriorament de tot el que uneix, no del que separa. ¿Com? Doncs segons bufin els vents que anomenen de la Història o ho facin els de l'afectivitat humana, sempre en espiral, sempre arravatats, tots dos dependents d'emocions que es pretenen individuals i que, no obstant, solen ser col·lectives.

Tenen raó els regidors del PP del Principat que van votar a favor del reconeixement de Santiago Carrillo com a fill predilecte de Gijón, és clar que sí. Però no és menys cert que tampoc els en falta als que s'hi van absentar. Fins i tot Carrillo té raó quan intervé i certifica que, amb aquesta mentalitat, és «molt difícil fer prosperar Espanya». És clar que té raó. Tot i que la perdi quan considera un elogi que «els que han lluitat contra la llibertat del poble espanyol i els que han tiranitzat 40 anys aquest país em considerin un adversari», perquè «em faria vergonya tot el contrari».

Carrillo va fer un favor immens a l'assentament de la convivència entre espanyols a l'immolar en pro de la democràcia el partit que, durant aquells 40 anys, més va lluitar per fer-la arribar. Només per això es mereixeria ser fill predilecte de Gijón i adoptiu de molts altres llocs. Però aquest mereixement es devalua quan recorre a la vella cançó -aquella que necessàriament s'ha de superar- de recordar els 40 anys de dictadura i identificar com els seus hereus els que no l'aplaudeixin perquè ells podran recordar-li les ribes del Jarama i sempre podrem estar a punt de tornar a començar. Trobar i donar el punt a les coses, retirar-les del foc, no només és important a l'hora de coure el pop, sinó també a l'hora de preparar el col·lectiu menú de la democràcia que a tots ha d'acontentar; la democràcia, aquesta espècie de pernil de cinc jotes al qual s'ha d'estar sempre enfonsant l'os que ens permeti endevinar els seus interiors i constatar, olorant-lo segons abandoni la foscor en què es va endinsar, per tastar-ne el bon estat.

El que fins aquí s'ha escrit, incloent-hi el tast fet al pernil, es podria dir de manera menys críptica, és veritat, però ¿creieu que seria necessari? En la democràcia espanyola han sorgit, en aquests 30 anys, esculls que fa aquest temps s'oferien com a balises: la llei electoral, la de partits, les llistes obertes, la judicatura, i fins i tot altres institucions i realitats que seria prolix enumerar, però que no per això deixen de necessitar esmenes i reformes -la mateixa Constitució en necessita- alhora que alguns pressentits esculls han resultat ser balises; és a dir, per exemple, les que constitueixen les Forces Armades.

Alhora que això ha succeït, una nova realitat social ens reclama actituds i compromisos que successos i consideracions com els resultants del que s'ha esdevingut a Gijón ajuden a posposar i que impliquen un perill, encara latent, que a poc a poc s'ha de manifestar de manera més abrivada.

Notícies relacionades

Fes el que tu creguis

Milei llança Vox, que marca el seu primer gol

Fa pocs mesos, en lloc de ficar a la presó o expulsar del territori democràtic els que van amenaçar greument els amos d'una discoteca perquè el seu nom feria la seva sensibilitat religiosa, es va optar per canviar el nom al local i aparentar que tots es quedaven tan contents. Fa uns quants dies, un professor de La Línea de la Concepción va ser denunciat per parlar del pernil a classe ferint d'aquesta manera més que notable la mateixa sensibilitat d'un alumne. No es tracta d'una broma. Un cop resolt de la millor manera possible l'incident, us imagineu quina una se'n podria organitzar si, degudament excitada la sensibilitat col·lectiva, es comencés a requerir l'expulsió de tots aquells que senten excitada la seva per un fora aquest vel o aquesta poligàmia, quan un simple comentari sobre el pernil origina el sarau que s'ha organitzat.

No és CAP broma, no són successos aïllats. La seqüencialitat en les denúncies permet considerar-ho així i arribarà un moment en què, com ja passa a França, tinguem sis milions de votants musulmans. ¿Quants en tenim ara? ¿Tindrem aleshores els mateixos recursos democràtics que tenen els francesos? ¿Sabrem utilitzar-los per tal de protegir la nostra manera d'ocupar el món, la nostra cultura, o continuarem esclavitzats per aquesta espècie d'hipocresia democràtica que ens entreté i ens inutilitza? Cal desitjar que sí. Per això també ho és que, d'una vegada per totes, deixem enrere incidents com els de Gijón i raonaments com els que hi han renascut. El del pernil i la discoteca són dos exemples jocosos i fins i tot inapropiats, ja que al seu voltant n'hi ha altres d'afins molt més preocupants. Però denoten que si no sabem fer-los front en la convenient i democràtica mesura, ens puguem preguntar què passarà més endavant. Escriptor.