El retrobament PSC-PSOE

El PSC, que ha patit la seva pitjor derrota en unes eleccions autonòmiques, està mirant de recompondre la figura, de minimitzar danys en la mesura que sigui possible i de preparar l'intricat camí cap a les eleccions municipals del mes de maig, que s'han convertit en el gran objectiu a curt termini. Montilla, que ha dimitit del seu escó al Parlament, però que, amb el nucli dur de l'organització, conserva tot el poder intern, es disposa a pilotar la transició, que desembocarà en un congrés posterior a les municipals, que impulsaran i frustraran nous

lideratges.

Tot aquest procés no només interessa al socialisme català: també el PSOE s'hi juga el ser-hi o no ser-hi, ja que Catalunya ha estat l'element clau de l'hegemonia socialista a l'Estat: en les últimes eleccions generals del 2008, en què el PSOE va obtenir 15 escons més que el PP (169 davant dels 154), l'avantatge obtingut a Catalunya va ser decisiu: el PSC va treure 18 diputats més que el PP (25 davant dels 7). Igualment, el 2004, quan el PSOE va arribar al poder amb un avantatge de 16 escons sobre el PP, la diferència va ser de 15 escons (21 davant dels 6) i, en canvi, en les eleccions del 2000, en què el PP va aconseguir governar amb majoria absoluta, la diferència es va reduir a només 5 escons (17 davant de 12).

Després de les vicissituds de l'Estatut, el PSOE no va dissimular l'alleujament

la persistència d'una evident rivalitat entre el sector catalanista i l'espanyolista.

A Ferraz pensen -sense saber del cert el que en realitat opina Nicaragua (seu del PSC)- que la severa derrota s'ha d'explicar per l'esgotament del PSC en el magma del radicalisme nacionalista dels seus socis, que va conduir el tripartit al carreró sense sortida d'un Estatut amb elements clarament inconstitucionals malgrat les successives podes. I, no obstant, és manifest que l'ala més catalanista insisteix a continuar rivalitzant amb CiU en el terreny adjacent del sobiranisme. Per justificar aquesta actitud, aparentment excèntrica, Castells i companyia addueixen que uns 100.000 votants habituals del PSC s'haurien passat a CiU (algun estudi sociològic així ho afirma), sense veure que el socialisme català ha perdut en conjunt 226.000 votants (ha passat de 796.000 el 2006 a 570.000) i que, segons altres estudis, dos de cada tres vots del PSC provenen de la clientela espanyolista, majoritàriament castellanoparlant. A més a més, falla la tesi que la sentència del Constitucional ha disparat l'independentisme: els partits obertament independentistes han reduït la seva representació de 23 escons el 2003 a 21 el 2006 i a 14 en les últimes eleccions. I el gir sobiranista de CiU, que va semblar un estratagema electoral, caldrà veure'l: la formació fundada per Pujol és conscient que qualsevol radicalització genera pèrdua de centralitat i d'adhesions.

Lluís Orriols, professor de Ciència Política a la Universitat de Girona, ha atribuït en un article recent aquesta aparent paradoxa

-el caire preferentment catalanista d'un partit que és votat per una clientela majoritàriament espanyolista- a l'existència de diferents elasticitats entre els votants d'un o altre matís. Resumint, l'elector espanyolista seria menys exigent amb el missatge que el catalanista, i per això l'organització procura afinar la seva sintonia amb aquest en perjudici d'aquell. Sens dubte, aquesta estratègia ha estat i és intel·ligible i raonable, sempre que els seus promotors tinguin clar el criteri que els seus electors volen molt majoritàriament que el PSC, encara que dotat d'una gran autonomia, mantingui la seva vinculació amb el PSOE federal.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

És clar que aquests mesos que precedeixen les municipals han de ser decisius perquè el PSC recuperi l'equilibri perdut, després d'una aventura en coalició que no ha rendit els fruits esperats. I haurien d'abandonar els seus complexos els que, pensant que només el retorn a un moderat catalanisme allunyat de tota vel·leïtat nacionalista els tornarà el protagonisme perdut, se senten aclaparats per la inflamació dels que encara no veuen que l'exacerbació identitària és la responsable de l'últim desastre. Perquè, a més, la gravíssima crisi, que en aquest moment consumeix totes les energies polítiques, hauria de forçar la precedència de la unificació de voluntats i d'esforços sobre els sofisticats debats identitaris, que en aquesta conjuntura de sang, suor i llàgrimes produeixen a més una comprensible perplexitat en una societat que espera dels partits respostes i no preciosistes introspeccions.

Periodista.