Debat sobre la llei electoral

Una disposició transitòria de la llei de reforma política del 1976 instava el Govern a regular les primeres eleccions a les Corts «per constituir un Congrés de 350 diputats i escollir 207 senadors, a raó de quatre per província i un més per cada província insular: dos per Ceuta i dos per Melilla». Les eleccions al Senat s'inspirarien en criteris de representació majoritària i les del Congrés de proporcionalitat, conforme a dues bases: per la primera, «s'aplicaran dispositius correctors per evitar fragmentacions inconvenients de la Cambra, i per aquest efecte es fixaran percentatges mínims de sufragis per accedir al Congrés»; per la segona, «la circumscripció electoral serà la província i, per tant, es fixarà un nombre mínim de diputats per a cadascuna».

DURANT l'última etapa de la dictadura,Juan Antonio Ortega i Díaz-Ambrona, l'aleshores director de l'Institut d'Estudis Administratius, va encarregar a un grup de juristes demòcrates encapçalat perÓscar Alzagaun esborrany de llei electoral, una transposició de l'antiga però experimentada llei maurista del 1907. Sobre aquells fonaments, la UCD va iniciar una intensa negociació amb els partits que va portar a un sistema consensuat que complia tres requisits: facilitar la formació de majories; permetre que les minories estatals rellevants -s'estava pensant en el PCE- aconseguissin representació significativa; i atorgar a les formacions nacionalistes, presents només als seus territoris, una representació rellevant a la Cambra baixa. Aquell acord es va plasmar en reial decret-llei de 23 de març de 1977, que ja va ser la pauta de les eleccions del 15-J i més tard en la llei orgànica de règim electoral, que es va promulgar el 1985.

Hi ha un consens politològic bastant arrelat al voltant de les teories deDuvergersegons el qual no hi ha uns sistemes electorals millors que els altres: el més important és la seva estabilitat i permanència. Fins ara, el model espanyol ha estat invariable. Però de la mateixa manera que les formacions nacionalistes han utilitzat el seu pes parlamentari per negociar i obtenir competències per als seus territoris i fins i tot per reformar els equilibris de l'Estat de les autonomies, tot indica que les minories no nacionalistes també podrien utilitzar el seu pes per forçar reformes del sistema electoral.

De fet, és probable que tant IU com UPD aconsegueixin incrementar la seva presència al Congrés en les eleccions del 2012, i tots dos han engegat una campanya a favor d'una reforma que accentuï la proporcionalitat. L'argument, molt elemental, era resumit així perGaspar Llamazares: «Els ciutadans que voten les forces polítiques minoritàries veuen que és necessari multiplicar per deu el nombre de vots de les forces polítiques majoritàries per tenir un nombre equivalent d'escons. Per exemple, a nosaltres ens costa gairebé mig milió de vots cadascun dels nostres escons, quan al PSOE o al Partit Popular aquests mateixos escons només els en costen uns 60.000. En definitiva, en aquests moments l'aplicació de la llei electoral és un escàndol democràtic¿».DíeziLlamazaresformen al Congrés una Numància resistent al sistema electoral ara vigent. La diputada d'UPD ha invocat en més d'una ocasió l'informe del Consell d'Estat del febrer del 2009 redactat a instàncies de l'Executiu sobre les possibilitats d'una reforma de la legislació electoral. Com a fórmula correctora,Díez ha defensat algunes de les opcions que figuren a l'informe: augmentar el nombre de diputats de 350 a 400, rebaixar la representació mínima inicial de dos a un diputat per circumscripció i buscar una fórmula «més proporcional» que la del mètode d'Hondt per calcular l'atribució d'escons, com ara la del quocient Hare, a favor de la qual es decanta el Consell d'Estat, el mètode de la resta més gran (o quocient Droop) o el mètode Sainte-Lagüe.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Molts no compartim en absolut aquestes estridents lamentacions perquè no creiem que els sistemes majoritaris siguin menys democràtics que els proporcionals. Però tampoc hi ha arguments potents per tancar-se en banda a una revisió de la norma sempre que es faci amb un consens d'intensitat semblant al constituent. El que no seria raonable és que, ocasionalment i de manera oportunista, una minoria amb una sobtada capacitat de pressió forcés la reforma de la llei electoral en benefici propi¿ Tal com, sense anar més lluny, estan intentant fer els liberaldemòcrates deNickClegg, que han imposat als conservadors aquesta condició per subscriure el pacte de govern que ha portatDavid Cameronal capdavant del Govern.

Davant d'aquesta situació, el nostre debat electoral s'hauria de plantejar preferentment abans que s'acabi la legislatura, amb l'objectiu de consolidar el consens vigent o de formar-ne un altre de nou. Provoca inquietud l'expectativa que l'equilibri polític futur pugui dependre decisivament de canviar o no les regles de joc a mig partit. Periodista.