Espanya-Vaticà, una relació anacrònica

A la mort del dictador, estava en vigor el Concordat aconseguit pel règim franquista amb el Vaticà el 1953. Com ja és sabut, la Santa Seu es va mostrar reticent en un principi a subscriure aquell acord perquè encara pesaven sobre la memòria recent els Pactes de Laterà firmats ambMussolinii el Concordat Imperial ambHitler. PeròFranco va atorgar avantatges al Papat que Roma no va poder resistir: va confirmar la confessionalitat de l'Estat i va tornar a l'Església totes les prerrogatives esgarrapades per les successives reformes liberals.

La UCD, el partit heterogeni que a cavall entre el vell i el nou règim va gestionar la transició, va ser conscient que la nova Constitució del 1978 no era compatible amb aquells acords, i el Govern d'Adolfo Suárez va negociar amb Roma un nou marc jurídic amb l'ajuda del cardenalVicente Enrique i Tarancón, un personatge obert que va ser president de la Conferència Episcopal entre el 1971 i el 1981, el període clau de la mudança des de la dictadura a la democràcia. El llavors ministre d'Afers Estrangers,Marcelino Oreja Aguirre, pertanyent al sector cristià de la UCD, va dirigir les negociacions, que van fructificar en quatre acords firmats a la Ciutat del Vaticà el 3 de gener de 1979, sis dies després que el Rei sancionés davant les Corts la Constitució del 1978.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Aquells acords amb la Santa Seu, avui encara vigents, s'inscriuen amb gran dificultat en el marc de l'article 16.3 de la Constitució, que, després de disposar que «cap confessió tindrà caràcter estatal», ordena als poders públics mantenir relacions de cooperació amb l'Església catòlica i les altres confessions religioses. En qualsevol cas, l'anacronisme és flagrant: per exemple, el tercer acord es dedica a regular «l'assistència religiosa a les Forces Armades i el servei militar de clergues i religiosos». Els altres tres versen, respectivament, sobre assumptes jurídics, educatius i culturals, i econòmics. L'últim preveu una suficiència financera de l'Església que encara no s'ha produït. El projecte de llei de llibertat religiosa, anunciat pel Govern central per a aquesta legislatura i postergat a causa de la crisi, pretén posar al dia una relació que ningú discuteix, però que necessita evidentment ser actualitzada.

Aquesta obsoleta normativa institucional no ha estat obstacle perquè l'Església i l'Estat hagin aconseguit una relació pacífica tant en les qüestions formals com en les financeres. La pugna, que sí que ha existit, ha estat fonamentalment ideològica, donada la pretensió impenitent de qualsevol credo religiós d'imposar els seus criteris morals a la llei civil. Consegüentment, les friccions han versat sobre el divorci, la interrupció de l'embaràs, les tècniques de reproducció assistida, la investigació amb cèl·lules mare, etcètera. En qualsevol cas, la tensió, gestionada per diferents interlocutors experimentats -polítics de la talla d'Alfonso Guerra i deMaría Teresa Fernández de la Vegas'han encarregat, entre altres, de les relacions-, s'ha mantingut en l'àmbit del respecte i la cortesia, fins i tot en els moments en què les divergències han estat més descarnades.