la tribuna

La invisibilitat de l'esport femení

Si una cosa no és coneguda, no genera afició, ni seguidors, ni patrocinis; és un peix que es mossega la cua

3
Es llegeix en minuts
Participants de la Cursa de les Dones, ahir en plena acció.

Participants de la Cursa de les Dones, ahir en plena acció. / ALBERT BERTRAN

L'esport femení ha tingut una evolució evident al llarg de la història. Això és indiscutible. Però si comparem aquests avanços amb l'esport masculí, sembla que visquem en èpoques cronològicament diferents. En aquest sentit, les dones continuem sent invisibles. I no deixa de ser alarmant, ja que en l'actualitat, a diferència de l'antiga Grècia -en què la principal divisió de drets socials s'establia per gènere-, aquesta divisió s'ha transformat en riquesa o pobresa, classe obrera o patronal, països del primer món o del tercer... i un llarg etcètera que podríem desenvolupar sense que aparegués la divisió de gènere. I, doncs, si el gènere no és un criteri de diferenciació tangible en la nostra societat (o no hauria de ser-ho), ¿per què en l'esport segueix sent un fort condicionant de present i de futur de les esportistes?

La participació esportiva principal es podria simplificar en: esportistes, tècnics, àrbitres i dirigents. Si analitzem la problemàtica general de tots quatre, potser la principal és la invisibilitat de les dones, com ja s'ha comentat anteriorment. I no ens enganyem: allò de què no es parla, no es coneix, i per tant, no existeix.

Els mitjans de comunicació tenen molt a veure amb aquest fet. Actualment, l'esport que no genera audiència pròpia, recolzat per xifres milionàries de patrocinis, si vol aparèixer en un mitjà qualsevol (ràdio, televisió, premsa escrita...) ha de fer-ho assumint les despeses d'emissió o publicació. M'han fet aquesta pregunta moltes vegades: «¿Com és que no es veu voleibol a la tele?». La resposta és evident: no tenim diners per pagar-ho. ¿I això no és un peix que es mossega la cua? Si l'esport no es coneix, no es genera afició. I sense afició no hi ha públic ni seguidores o seguidors i, per tant, tampoc l'interès de patrocinis, milionaris o no, però patrocinis i, per tant, recursos.

I, sense tot això, l'esforç de les esportistes es queda a la dutxa del vestidor, una vegada acabada la competició. Publicar els èxits de les campiones del món, o simplement de les competicions de casa nostra, no pot reduir-se a una notícia de quatre línies i una foto. El seguiment d'una trajectòria ha de ser un camí més llarg. I el dia en què el rellotge biològic s'activa, segurament és l'equivalent a donar «l'hora de la mort» d'una carrera esportiva. Esportistes comAlmudena Cid,que ha participat en quatre Jocs Olímpics, iGemma Mengual són sobradament conegudes. ¿Però quantes medalles s'han d'aconseguir per poder posar-li noms i cognoms a la constància i l'esforç? ¡Ah! ¿Que la gimnàstica i la natació sincronitzada són esports femenins? ¿Hi ha esports femenins i masculins? Sembla que en la nostra ment sí. No fa gaire, un conegut que es va assabentar de la meva presidència a la Federació Catalana de Voleibol em va preguntar: «¿Presidenta? ¿Però de la federació d'homes o de la de dones?». En un got d'aigua no hi farem entrar el mar.

Notícies relacionades

S'ha parlat molt del nou decret d'entitats, que afecta federacions i clubs, pel que fa a l'obligació de complir quotes de gènere en les juntes directives. I haig de reconèixer que jo mateixa he tingut opinions enfrontades. Per una banda, imposar condicions a les persones que realitzen una tasca de manera voluntària és molt perillós. Però no podem caure en l'error de llegir una normativa sense llegir-ne el preàmbul, que és on hi ha l'esperit real de la norma. I és aquest el que s'ha de seguir i no complir literalment els articles, i punt.

¿Per què no hi ha més dones dirigents quan, en realitat, hi ha més dones vinculades a l'esport? A la nostra federació, actualment hi ha cinc dones a la junta directiva, en un esport segurament mal catalogat de femení. Però quan planteges a una persona si vol tirar endavant amb el teu equip i amb tu el projecte de l'entitat, aquesta persona, sigui home o dona, té les mateixes reaccions: satisfacció per la proposta i preguntar: «¿què haig de fer?». És curiós que, si es tracta d'un home, l'ordre és l'anterior, però en una dona la primera pregunta és la de: «¿què haig de fer?», «¿què em comporta?». Les preocupacions són les mateixes, però les prioritats, no.