Messi, la medicina i el posthumanisme

Messi és sense cap mena de dubte un dels millors jugadors de futbol no només del moment actual, sinó de la història. La seva velocitat, el seu driblatge, la seva visió del joc col·lectiu, el seu talent a l'hora de llançar faltes i un caràcter allunyat de qualsevol signe de divisme i prepotència l'han elevat, merescudament, a l'olimp dels esportistes. La seva participació en els èxits recents del FC Barcelona ha estat decisiva, encara que també ell s'ha beneficiat del joc col·lectiu preciosista i efectiu que hi ha sabut imprimir el seu entrenador. Un altre gran esportista actual és Tiger Woods. Els seus èxits en el món del golf són ben coneguts i han estat tan importants que també forma part de la llista dels grans jugadors de la història.

Els dos esportistes són exemple d'allò que valorem col·lectivament en l'esport: sacrifici, entrenament dur, concentració i desenvolupament d'unes capacitats naturals innates. L'esport és en la majoria de les seves manifestacions una competició de talents (físics i també psicològics) més entrenament. No obstant, si es repassen les biografies de Messi i de Woods veiem que hi apareix una dada que ens fa reflexionar sobre la naturalesa de l'esport, dels valors que el sustenten i els reptes a què s'enfrontarà amb el desenvolupament de la biotecnologia.

Woods es va sotmetre a una operació per superar els seus problemes de miopia. Messi, als 13 o 14 anys, feia poc més d'1,40 metres d'altura i, com ja sap tothom, el Barcelona es va fer càrrec del tractament amb l'hormona de creixement humà. D'aquesta manera, si quan va arribar a Espanya, l'any 2001, feia 1,46 metres, al cap de cinc anys de rebre dues injeccions diàries de somatotropina havia crescut 23 centímetres, una altura raonable perquè com a jugador pugui esquivar les entrades dels defenses per més alts que siguin.

El dubte immediat que es planteja és si els dos esportistes haurien aconseguit l'èxit esportiu de què avui gaudeixen si no haguessin estat tractats mèdicament. La resposta probable, per més que es tracti d'una conjectura difícilment verificable, és que no. Cosa que hauria anat en detriment no només dels mateixos afectats, sinó que també hauria impedit als aficionats a l'esport disfrutar d'un desplegament tècnic tan sublim.

Però més enllà dels casos concrets, hi ha altres interrogants: ¿és factible distingir entre tractament terapèutic i tractament millorador?, ¿per què es permet l'ús d'aquestes operacions o d'aquestes hormones, i en canvi no el d'unes altres? Pensem en els anabolitzants, tan usats per alguns ciclistes. ¿Potser no es podrien queixar de desigualtat de tracte els esportistes que volguessin utilitzar ara, com a adults, l'hormona del creixement per millorar el seu rendiment esportiu? D'altra banda, hi ha qui sosté que interferències com aquestes en els talents naturals desvirtuen l'essència de l'esport. En efecte, en l'esport, com en altres àmbits de la vida, hi ha una loteria natural en què alguns individus surten beneficiats i altres no. Si un esportista n'ha resultat beneficiat amb aquests dots naturals, ¿no s'hauria de conformar amb els seus defectes naturals? Tatxenko, el famós jugador de bàsquet soviètic, en va sortir beneficiat amb una altura de 2,21, apta per destacar en aquest esport, però la naturalesa el va perjudicar amb una evident falta de flexibilitat. ¿S'hauria acceptat la seva participació en l'esport professional o als Jocs Olímpics si s'hagués pres un esteroide que millorés substancialment els seus reflexos i capacitat de coordinació?

Aquestes qüestions són tema de debat en l'actualitat. I ho seran més a mesura que avanci el desenvolupament de la biotecnologia, sobretot de les tècniques de manipulació genètica. De fet, ja hi ha experiments en ratolins que fan factible augmentar la seva activitat set vegades respecte a un ratolí no tractat, millorar-ne la resistència i allargar-ne l'expectativa de vida. Alguns filòsofs (Savulescu) defensen permetre l'ús de drogues i de manipulacions genètiques en esportistes (o humans en general) sobre la base que –si se n'eliminen prèviament els riscos per a la salut– aquests tractaments milloraran l'autonomia i el benestar humà. En el cas de l'esport, a més, tractaments com aquests permetran superar la desigualtat de la loteria natural i faran més excelsos els èxits esportius. Altres autors encara van més enllà i defensen el posthumanisme, és a dir, la possibilitat que en el futur la biotecnologia no només permeti la millora de les capacitats en el rang d'allò que és humà (Messi, per exemple, després de la millora hormonal té una estatura mitjana), sinó per sobre, és a dir, que es traspassin els límits cognitius i físics de la humanitat tal com la coneixem en l'actualitat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tots aquests reptes semblen del futur, però ja són presents en la medicina esportiva com mostren els casos examinats. Els exemples de Messi i de Woods plantegen qüestions de justícia i igualtat en la pràctica competitiva que les institucions esportives hauran de regular per fer compatibles els avenços biotecnològics, que es preveuen imparables, amb els valors que actualment prediquem de l'esport.

Professor de Filosofia del Dret (UPF).