Sense el més mínim sentit pejoratiu

Hi ha paraules que s’utilitzen per insultar i paraules que s’utilitzen per definir. També n’hi ha que serveixen per a les dues coses. A aquestes, quan el que es pretén és insultar, se’ls sol afegir una falca, en la més exacta accepció del terme, consistent en l’advertència que han de ser enteses en el seu sentit més pejoratiu.

Altres vegades, donat el context, n’hi ha prou amb l’afirmació concisa; en aquest segon cas, per exemple, quan a la senyoraDíezli pregunten què li sembla el senyorRajoy,respon: «És gallec». En el primer, proposat més amunt, recordem la resposta de la mateixa senyora, al ser interrogada sobre el presidentZapatero: «És gallec en el sentit més pejoratiu del terme». Amb dubtes en el primer cas, però sense cap ni un en el segon, el que ha pretès aquesta senyora ha estat insultar. A mi, com que sóc gallec de nació, se’m pot definir així. Sé que és veritat. Sóc gallec. És un fet. Però en el cas que la senyoraDíez es referís a mi hauria de preguntar-li: ¿passa alguna cosa? En el de la generalitat de la gent, no. Bastaria amb la constatació del fet i que, tot seguit, cadascú obtingués les pertinents o impertinents deduccions. Les unes i les altres ens anirien qualificant a tots.

No obstant, si algun malnat, per no esmentar directament l’autora dels seus dies, decidís afegir a aquesta definició l’afegitó de «dit sigui en el sentit més pejoratiu del terme», la primera cosa que em preguntaria, no pas la segona, hauria de ser si, atès el seu afany d’insultar, hauria conegut el seu pare. Utilitzar patronímics, gentilicis, menysprear un individu per la seva confessió religiosa o la seva ideologia política, la seva condició física i fins i tot mental, («Pujol,enano, habla castellano» ¿se’n recorden?) és propi de gent que no necessita, per ser definida en la seva integritat, que ningú que pretengui qualificar-la hagi de fer ús de la falca citada.

Descriure detalladament l’aspecte físic de la senyoraDíez,ja que l’intel·lectual podria produir certa impudícia, o intentar el mateix amb la capacitat intel·lectual del senyorEspada,partint del seu article titulatPoco gallego todo,que es va publicar al diariEl Mundo,el 13 de març passat, requeriria molt poques aportacions pejoratives, escasses desqualificacions i es diria que molt escarides definicions. Tots dos, amb els seus escrits, amb les seves valoracions i els seus actes, solen definir-se força sovint i amb precisió. No és pejoratiu assenyalar que qui recorre al terme per poder insultar, sense córrer el risc de fer-ho de manera oberta, es qualifica a si mateix sense que ningú se senti obligat a fer-ho. Qualificats queden i, si no és del gust de tothom, cadascú pot qualificar-los com estimi més exacte.

Dit això, tornem a l’article citat. El seu autor estima que el bilingüisme no és una riquesa. «¡Riquesa! –exclama–. El bilingüisme pot ser una condició amb la qual una comunitat ha de lidiar. Una dada inexorable del que és real, com els 35 sota zero de Finlàndia (…) un inconvenient humà i un obstacle de progrés»; és a dir, s’entén que la pluralitat i la diversitat són un inconvenient humà i un obstacle de progrés, mentre que la uniformitat és convenient i n’és propiciadora. I m’atreveixo a dir-ho sense el sarcasme d’escriure que «el gallec és un castellà mal pronunciat»:¡manda carallo na Habana!

El bilingüisme, segons un ciutadà tan sarcàstic, és una cosa que s’ha de portar amb resignació, mirant de limitar-ne els efectes, ja que, pel que sembla, es tracta d’un inconvenient humà, obstacle de progrés, i el que és desitjable, pel que sembla també, és disposar tots d’un únic idioma, de temperatura mitjana, per exemple, i oblidar-nos que el planeta és el que és i permet la vida, precisament, per la seva diversitat climàtica; que no podria ser el mateix sense els freds corrents marins que baixen dels casquets polars o els càlids que pugen des de l’equador, diversificant així climes i vegetacions, suscitant diverses formes de vida, diversitat de cultius i aliments, fent-nos a tots únics i diferents, alhora que complementaris, iguals en la nostra diversitat, distant tot plegat de la igualitària desertització que ell proclama; una cosa així com el que ha aconseguit la catòlica corona a l’uniformitzar l’interior d’Espanya, concedint privilegis als nobles propietaris dels immensos ramats d’ovelles que la van portar a terme.

Notícies relacionades

Massa pressa per a Sánchez i Feijóo

La valentia de Nico

Per aquest camí va ser pel que es va aconseguir agostar un interior, abans ple de tants arbres perquè un esquirol pogués anar de Gibraltar als Pirineus, sense tocar a terra, circulant per territoris on diverses cultures produïen en les seves llengües respectives textos com els que ens van deixarRamon Lull,els poetes de la lírica medieval gallega i l’anònim autor del romanç de Mío Cid; és a dir, textos escrits en les mateixes llengües que ho han fetEspriu, Cunqueiro (¿en aquell «castellà mal parlat»?,so zote) o el recentment mortMiguel Delibes. Que s’entengui sense el més mínim sentit pejoratiu, però faria la impressió que, no disfrutant-la ell, aquest senyorEspadaens pretengués a tots una condició ovina.

*Escriptor