Noms curts i amb moltes as

Escric aquestes ratlles el dia de santPere Damià, santFèlix(hi ha altresFèlix),santMaximià, santZacaries,santSeverià, santSadurní,santClaudii santaElionor.

Deuen ser molt pocs els nens i les nenes que actualment s’inscriuen al registre amb aquests noms. ALa Fura, el setmanari meritori informatiu de l’Alt i el Baix Penedès que es va acostant als 1.500 números, llegeixo quins són els noms més posats l’any 2008. La gran sorpresa, per a mi, és que el nom que domina al Baix Penedès és Hugo. En català, Hug va ser un nom relativament usat en temps medievals i sobretot consta com a comte del Pallars i, sobretot, transmès generacionalment pels comtes d’Empúries. A França i a Itàlia van dur aquest nom alguns personatges importants.

I ara veig, amb sorpresa, que al Baix Penedès dominen les criatures que s’han inscrit amb el nom d’Hugo, superant lleugerament els Àlex i altres. En canvi, a l’Alt Penedès no apareix en la llista dels primers. ¿Vol dir, això, que les famílies partidàries d’Hugo estan concentrades en una part del territori?

També és xocant l’èxit del basc Iker i d’Eric, que ocupen els primers llocs. I el triomf de Jan a l’Alt Penedès, que no sé si atribuir a la popularitat del president del Barça, que es fa dirJan Laporta.Fins i tot bastantes nenes es diuen Jana.

El que és indiscutible és l’èxit de la doble vocal a. Per exemple, Sara, Alba, Paula, Carla, Laia, Laura... En altres èpoques, els noms s’imposaven sovint per un d’aquests dos motius: la veneració per un sant o la tradició familiar. Així van néixer les sèries de Josep, Lluís, Jaume, Francesc, Ramon... i en l’àmbit femení: Rosa, Carme, Mercè, Montserrat, Dolors, Antònia, Concepció, Teresa, etcètera.

Notícies relacionades

De la normalitat

La dama de coure de CCOO

Ara tenen molta importància la brevetat i la fonètica. Amb dues síl·labes n’hi ha prou. He sentit com algunes parelles que havien de decidir el nom del seu fill només estaven segures d’una cosa: «Que sigui curt». Ho entenc perfectament. Es molt més pràctic cridar: «¡Pau, vine aquí!» que «¡Magdalena, ¿què estàs fent?». Els tradicionals escurçaments catalans –Pep, Quim, Ton– ja marcaven el camí de la brevetat, fins a arribar a l’ideal: el monosíl·lab.

Com més curt és el nom, més fàcil és convertir-lo en crit. Si es tracta de renyar, és molt més eficaç «¡Marc!» que no pas «¡Frederic!».